Aquell estiu, en la primera pàgina del diari del Règim que es feia al carrer Danús, els mallorquins anaven a la platja amb la confiança que havia acabat el malson bèl·lic. En començaria un altre.

El mercat negre, la fam i la por al futur. La Segona Guerra Mundial era a punt d'esclatar. Però la premsa, triomfalista, volia esbargir tots els temors: «Baleares, brazo en alto, saluda al nuevo Gobierno de la Patria». Una gran fotografia de Franco era envoltada de textos elogiosos: «Veim en el Cabdill l'expressió magnífica de la voluntat imperial i reconstructora, i la més autèntica representació dels valors hispànics».

Dues col·laboracions, sempre en castellà, la llengua de l'Imperi, completaven la notícia del jurament a Burgos dels nous ministres designats pel Cap de l'Estat «per a regir els destins imperials de l'Espanya alliberada». Un porta per títol «Amor en voz baja» i l'altre «Clemenceau tenia razón»...

«Amb la llum solar, heus aquí que el cel i la mar descobreixen amb colors d'igual bellesa, una antiga i eterna amistat. Sembla que el cel i la mar pertanyen a un mateix sexe, per on si l'amor no es dóna no és sense caure en severes i justificades prohibicions.

Però la mar i la nit... Que ho són de diferents! Aquí sí que es pot parlar d'amor sense por a les aberracions. La nit té totes les característiques d'una dona i la mar s'hi endinsa i s'hi desplaça amb sorda remor, l'envolta i la conquista així, amb veritable audàcia de donzell enamorat...».

Això ho signava un tal Teòfil, atacant de passada qualsevol temptació «poètica» d'homosexualitat.

Si no fos tran dramàtic ens faria somriure. En el segon article llegim coses com aquesta: «Després de pegar una ullada a l'avorrit número que L'Il·lustration Française dedica al 150 aniversari de la Revolució, hem recordat el seguit de beneitures amb les quals es vol enganyar la realitat.

En aquesta avinentesa, les més altes jerarquies de la veïna república han fet de la Revolució francesa una llegenda daurada, amb sants laics, bandits generosos, emocions cíviques, virtuts republicanes i ingenuitats cíniques. S'assegura que la pobre Marianne, després que monsieur Herriot condemnà certes desviacions del seu passat llunyà i tormentós, ja no es permet altra vida que les pastetes de clorat de potassa, ni altres distraccions que la lectura dels discursos de monsieur Lebrun. Amb aquesta caricatura de revolució els patriotes francesos pretenen desfressar la realitat d'unes institucions que, després de guanyar la guerra (es refereix a la de 1914-1918), han fet tot el possible per a perdre la pau...»

En altres mots, es tractava de denigrar la república democràtica.

Ni una sola paraula, en la premsa d'aquells dies, deixava d'estar programada pels teòrics del Règim i fortament vigilada pels inquisidors de la censura.