Els independentistes algerians funden, aquest estiu, el Comitè Revolucionari d'Unitat i Acció, el qual, secretament, prepara un primer cop de rebel·lió violenta per a vint-i-dos dies després. Els caps del moviment han fet abans tot el que han pogut per a convèncer dels seus drets d'autodeterminació l'administració francesa, qui disfressa la colònia de departament o província. Els francoalgerians són nombrosos i el president René Cotyfa, fins i tot, burleta de les pretensions nacionalistes de quatre moros. Però s'equivoquen i no fent cas de les paraules i les raons, del diàleg necessari, forcen els desesperats a més desesperació. Els caps de la revolta estan en contacte amb el Caire, on Ben Bella ha fundat el Front d'Alliberament Nacional (FAN). A primers de novembre començaran els atemptats, de forma simultània, a totes les regions d'Algèria. Així i tot, en els inicis del conflicte, ningú, a França, dóna excessiva importància als fets. Record que en aquells dies, jo tenia 14 anys, parlava d'això amb en «Guigui», un solleric francès company d'escola i li vaig demanar com França podia suportar tanta pressió. Em digué que perquè era una nació forta com un mul i que una dotzena de mosques morunes només li feien pessigolles. En va quedar dins el cap aquella resposta. Però la lliçó de David i Goliat també pot esser vàlida i això és el que succeí. Tots els polítics francesos, o quasi tots, afirmaven l'absoluta gal·licitat d'Algèria i cap francès de la metròpoli no s'adonà que començava una autèntica guerra. Però una guerra endògena, per places i carrers. La lluita entre algerians francòfils i independentistes es va fer quotidiana i cruel. El 13 de maig de 1958 la insurrecció dels francòfils esclatà contra el govern de París, que acusaven d'abandonament. Es va fer sentir el crit del general Salan que deia: Visca el general DeGaulle. I la crisi política dugué DeGaulle a la presidència de la República, un cop aprovada una nova Constitució. De seguida, DeGaulle, que sabia com de perillosa era ja la cosa, cercà el mal menor i oferí l'autodeterminació als algerians. Allò fou un clam nacional que els membres profrancesos de l'OAS no consentiren encara i hi hagué bombes i atemptats, quan no tortures a les comissaries, contra els activistes de la Independència. La sortida seria molt amarga i la història dels «pieds-noirs» també. L'obstinació dels colons francesos, per als quals resultava incomprensible la inevitabilitat de la concessió de la independència d'una terra, que com la metròpoli, considerava des del 1848 una part integrant de França. La realitat era que París no havia complert una sola promesa des del final de la Segona Guerra Mundial. Els habitants nadius es consideraven ciutadans de segona categoria i l'establiment de consells comunitaris mixtos, de francesos i algerians, així com l'extensió de l'ensenyament en llengua àrab foren «serioses» promeses mai complides. La negativa francesa a qualsevol forma d'independència mogué la població musulmana a prendre una posició més radical. Fins i tot, els nacionalistes moderats, que havien demanat una associació amb França, canviaren de parer. Era normal que els europeus que només estaven en una proporció poblacional del deu per cent haguessin de posseir, pels segles dels segles, una quarta part de la superfície de conreus o terrenys agrícoles, i que tota la indústria i l'exportació es trobàs en llurs mans. El país de més alta cultura del món mantenia el noranta per cent dels algerians dins l'analfabetisme i un setanta-cinc per cent treballaven en el camp per als seus amos europeus. Tot plegat era llenya seca i l'incendi no es va fer esperar. La manca de lògica i psicologia per part dels governants és allò que ha vessat més sang des de la fosca més negra dels temps.