Jo tenia tretze anys. Els mateixos que Guillem Casasnovas, un solleric nascut a França. El record llegint un diari francès en el temps d'esplai, en el pati del col·legi La Salle, on fèiem tots dos el batxillerat, tercer curs. Ell es sentia molt francès i seguia el drama inacabable de la guerra d'Indoxina, és a dir, dels territoris que després formarien el Vietnam i Cambodja. Un nom es faria universalment conegut i cap de la tragèdia: Dien Bien Phu.
Jo li vaig preguntar: i com pot França suportar aquest esforç bèl·lic? I ell, que una partida d'anys després hauria de fer el servei militar a Algèria en armes, em va respondre: perquè França és una nació poderosa.
Tal dia com avui, aquella «nació poderosa» a l'Àsia, posava en marxa l'operació Castor, que consistiria a llançar, una setmana després, tres batallons de paracaigudistes, encarregats d'alliberar aquella famosa posició: Dien Bien Phu. Eren el VI de Paracaigudistes Colonials que comandava Marcel Bigeard i el II del comandant Jean Bréchignac. El dia següent era el torn del tinent coronel Pierre Langlais amb el seu I Batalló de Paracaigudistes de la Legió Estrangera, seguit per dos batallons més. Però la resistència que oferia el batalló del Vietnam ocasionà de seguida setanta quatre baixes als quatre mil cinc-cents seixanta homes que havien aterrat per aquells voltants. La batalla per Dien Bien Phu seria llarga i sagnant. Entre els legionaris hi havia devers dos mil alemanys, alguns d'ells veterans de la Segona Guerra Mundial. Els espanyols devien esser prop de dos centenars sota l'autoritat del comandant Liesenfelt. Italians i iugoslaus també formaven grups nombrosos. Eren en total, entre Legió Estrangera, francesos, nord-africans i vietnamites lleials i thais, quinze mil homes. Així i tot, amb aquell esforç francès sobre Dien Bien Phu, amb la participació de tres mil cinc-cents helicòpters, dos mil avions de combat i set-cents de transport, allò fou, segons reconegueren els colonitzadors, una ratera i un escorxador. D'entre els episodis més tràgics, el del coronel Piroth. «Mon general, cap canó del Vieth Minh no podrà efectuar més de tres trets sense que la meva artilleria l'aturi», havia dit el coronel Charles Piroth al general Navarre. Al cap de dos dies, Piroth, tot veient que la seva contrabateria resultava ineficaç i que les peces enemigues feien malbé el camp fortificat, es sentí vençut i impotent, suïcidant-se amb una granada de mà.
Un altre cas curiós, el del caporal de les forces del Viet Minh, Phan Dinh Giot. Durant l'atac dels viets a la posició Beatrice, una metralladora francesa des d'un búnquer anava batent els seus enemics. Els viets havien obert un forat en les tanques de filferro i per allà entraven al camp francès. Però la metralladora els impedia d'avançar. Aleshores, Phan Dinh Giot arribà fins a la tronera i la tancà amb el seu propi cos. El temps que va haver de menester la metralladora per a destrossar-lo fou prou perllongat per tal que els seus companys entrassin per la bretxa i assaltassin amb èxit la posició.
