És estrenada en els principals cinemes de Madrid i Barcelona la pel·lícula Sin novedad i setmanes després en el Alcázar i setmanes després, a la resta de l'Estat. Es tracta d'un film d'Augusto Genina, una coproducció Bassoli-Ulargui, on es descobreix de seguida la tècnica italiana de Cinecittà. Al costat d'actors espanyols com Rafael Calvo n'hi apareixen d'altres com Fosco Giachetti, Andrea Checchi, Aldo Fiorelli o Silvio Bagolini. Comparteix el paper estel·lar amb Rafael Calvo, Mireille Balin, i hi actua també Maria Denis. El resultat era un producte relativament ben fet que narrava, en clau de drama polític, la resistència dels «nacionals» dins l'alcàsser de Toledo i el setge dels republicans, una desventura col·lectiva que es saldà amb el sacrifici, estil Guzmán el Bueno, del coronel Moscardó. Això no tendria més importància si no fos perquè amb aquesta pel·lícula s'encetava tota una sèrie de produccions que podríem anomenar de «filmografia franquista». El propi Franco, amb el pseudònim d'Andrade, escriu el 1941 l'argument de Raza, duit a la pantalla per J.L. Sáenz de Heredia. En aquest cas, els actors escollits foren Alfredo Mayo, Ana Mariscal, José Nieto i Blanca de Silos. Es seguia glorificant així l'Exèrcit que havia guanyat la Guerra Civil, una empresa protegida pel Govern i que seguiria amb títols dedicats a la Legió i als Regulars d'Àfrica, cas de Harka (1941) de Carlos Arévalo, i !A mí la Legión! (1942), de Juan de Orduña. Com és fàcil d'imaginar, foren prohibides totes aquelles pel·lícules que atemptaven contra la moral, els bons costums, l'Exèrcit, l'Església i l'ordre jeràrquic. Els directors seguiren cercant temes patriòtics, tot començant per la història oficial del procés Por el Imperio hacia Dios, és a dir, aquelles gestes que la Dictadura proclamava com a gloriosos antecedents de la seva actuació: Els Reis Catòlics, el descobriment i la conquesta d'Amèrica, la guerra del Francès... Seguiren la sèrie films com Locura de amor (1948), La leona de Castilla (1951), Alba de América (1951) de Juan de Orduña... La censura era dràstica, les produccions estrangeres poques i retallades i eren rebutjats, almanco en un primer moment, tots aquells directors i actors sospitosos d'haver simpatitzat amb la República. Mentrestant, algunes pel·lícules de caràcter folklòric o declarada innocència moral d'abans de la guerra, com La verbena de la paloma (1935) o Rumbo al Cairo (1935), del mateix director, aconseguien un segon èxit. Aquell cinema oficial es solidaritzà amb la política cultural del senador dels Estats Units MacCarthy i, així, era prohibida la importació de pel·lícules on actuaven determinats actors simpatitzants amb el comunisme.

S'ha d'admetre, per altra banda, que algunes d'aquelles pel·lícules patriòtiques, amb els pobres mitjans tècnics de què disposaven, resultaren ben fetes, cas de Los últimos de Filipinas, sobre la resistència d'uns soldats colonials en el poblet tagal de Baler.

En resum: films d'una altra època que avui constitueixen un document del que fou i del que no pogué esser.