Palacio de La Zarzuela, a Madrid.
Palacio Real de Madrid.
Palacio Real de Aranjuez.
Palacio Real de La Granja de San Ildefonso.
Palacio Real de El Pardo, a Madrid.
Palacio Real de Riofrío, a Segovia.
Cuarto Alto de los Reales Alcázares de Sevilla.
Residència real La Mareta, a Lanzarote.
Palauet Albéniz, a Barcelona.
Palau de l'Almudaina, a Palma.
Palau de Marivent, a Palma.
Palau de Son Vent, a Palma.
Aquests són els 12 palaus que té a la seva disposició la família reial espanyola. Tots ells mantinguts amb fons públics provinents dels imposts que paguen els súbdits del Regne d'Espanya i als quals, encara, cal afegir una llarga llista d'altres espais considerats 'reials', entre els quals, els monestirs i convents reials com el d'El Escorial, el de Yuste o el de Las Huelgas.
El principal beneficiari d'aquesta reial desmesura, el rei espanyol Felipe de Borbón, va tenir la reial gosadia i cara dura de demanar a «tots els actors implicats» que dialoguin per dercar solucions a la problemàtica de l'habitatge.
Felip VI va assenyalar en el seu discurs de Nadal que les ciutats «generen una demanda que l'oferta no arriba a cobrir», de manera que cal «facilitar l'accés a l'habitatge», especialment a la joventut i les persones més vulnerables. I va afirmar que «sigui aquest diàleg el que condueixi a solucions que facilitin l'accés a l'habitatge en condicions assumibles, en especial per als més joves i els més desprotegits, perquè aquesta és la base per a la seguretat, el benestar de tants projectes de vida».
