Charles Guérin, poeta francès (1873-1907), va saber reflectir les impressions que hi havia en el seu esperit durant una llarga nit d'estiu, quan, assegut a la seva taula d'escriure, es lliurava a les seves habituals meditacions poètiques. Sembla que per als escriptors i poetes, la calor, les dilatades hores de sol, no afavoreixen gaire la creació literària. Però la nit, fresqueta i curta, sí que pot ésser productiva. Tal és el cas del poeta del XIX que comentam i que, malgrat les seves qualitats poètiques, indiscutibles, no té la sort de figurar entre els literats de primer rengle.
Un crític famós, Charles du Bois (1883-1939), no dubtava a afirmar que els escriptors que més admirava eren Keats, Baudelaire, Browning, Shakespeare, que deia formaven part de la família dels Dante, Pascal, Tolstoi o Novalis, però tot això sense excloure'n altres escriptors, mal considerats menors, l'ànima exquisida dels quals li era secretament fraternal, com Vauvenargues, Joubert i Guérin. Deia Du Bois que la nacionalitat no tenia cap importància i que només existia una literatura, però una literatura que era aquella que havia pogut concentrar totes les emocions humanes i aquestes, sota la influència d'una bona ploma, havien trobat en tals sentiments la seva veritable expressió. Afegia que, per ell, hi ha dues menes d'escriptors, aquells amb els quals comunicava íntimament i aquells que admirava, però que sentia lluny, estrangers, com Goethe o Gide. Però tornem a la nit estiuenca de Guérin, quan ens diu: «S'obria a la nit, la meva finestra./ Adormit/ Tot en la casa, entorn de mi, sense un crit./ Jo escrivia, adolorat poeta d'elegies,/ A la inquieta i suau claror de les bugies./ Un buf d'aire, dolç, de perfums de l'hort,/ De sobte, en entrar matà la meva llum. Dissort/ D'ombres, sol amb els somnis, aïllat./ Batec del meu rellotge, breu i precipitat,/ Sobre el fons bategar del meu cor viu./ Jo escoltava la remor múltiple i pensatiu/ Que puja del nocturn somni de la ciutat./ Subtil és l'oïda dins l'obscuritat,/ I les ànimes s'embriaguen amb el seu pit ombriu/ Amb el suau misteri de les nits d'estiu./ Jo aspirava l'aroma de les terres fragants,/ La solitària pau, i en uns instants,/ Que morta la brisa familiar alhora;/ Sentia estremir-se tot el silenci fora/ De prompte, propagant-se el mateix que una onda,/ Un sospir exhalava, gran, de fronda a fronda./ Per l'home interior, tota cosa mortal/ Té amagat un greu sentit espiritual./ Avui torn a recordar els passats moments/ Que llavors, entre les ombres, gronxí els meus pensaments,/ I anhelós tal volta pel meu propi destí, / Pensant en el nostre fi, oh flames! Imaginí/ Que en agafar-vos la nit, reflecteix de la mort la queixa/ Una imatge del cos quan l'ànima el deixa.»
Un bell poema inspirat en l'estiu d'altre temps.
Però un gra massa trist, producte d'un romanticisme tardà.
