El recorregut per la costa mediterrània de Turquia és una successió de llocs on cal fer-hi aturada. Són teatres ran de mar, tombes submergides, els pinars que amaguen les civilitzacions del passat. A vegades ni cal saber-ne la història, per fruir de tot el que es presenta als ulls de qui hi arriba. Si un dia vas a Pèrgam comprendràs les belleses dels camps de runes dins el paisatge. No hi fa res si no es té un manual per saber quin any, més o menys, l'acròpoli era un conjunt on els homes i els déus havien arribat al màxim. Actualment ni els homes ni els déus no han aconseguit destruir-ho tot. Així que, qui arriba a Pèrgam, fa els tres quilòmetres que hi ha entre la ciutat i el cim de l'acròpoli com qui puja a la glòria.

Biblioteca, temples, altars, el teatre... i el paisatge, cobert per verds que s'allunyen. I verds que es mesclen amb el blanc esmolat de les pedres tallades. Són capitells, trossos de columna, estàtues i ornaments diversos que un dia embellien les construccions, o eren punt de devoció. Una part s'anà esmicolant amb el temps, l'altra fou robada amb cura. El bellíssim altar de Zeus roman al Museu Pergamon de Berlín, però al seu lloc original hi ha uns pins de verd profund que ombregen el solar de l'espoli. Des dels esglaons del teatre és possible imaginar les representacions de les millors obres, algunes de les quals poden haver perdurat fins avui, o saber que, amb tanta història pels voltants, basta mirar. Mirar el teló de fons, paisatge obert fins a l'infinit.

Però si vas a Pèrgam també cal veure l'Asklepeion, allà on hi acudia la gent a curar-se el cos i la ment. Sota la protecció del déu de la medicina Esclepi (o Esculapi) hi havia clients coneguts com Adrià, Marc Aureli i Caracal·la. Disposaven de biblioteca, teatre, banys, massatges i tot el servei mèdic necessari. Ara, i no és mala cosa, al teatre s'hi fan festivals i dins la biblioteca hi creixen arbres.