Té lloc a Reims (França) un gran festival aeri que reuneix més de dos"cents cinquanta mil espectadors. El vol esdevé en aquell mes d'agost un gran espectacle esportiu, sense cap relació, en principi, amb els interessos militars o comercials. El mateix s'esdevenia, en aquell temps, amb les primeres bicicletes, els automòbils de cursa, les barques motores... Animats els organitzadors per aquella experiència, promogueren més i més exhibicions, cosa que suposava un gran esforç per als constructors i una creixent especialització professional per part dels pilots. Un d'aquests aviadors, Claude Grahame"White, organitzà, periòdicament, demostracions de vol a la localitat de Hendon, prop de Londres. El circ de l'aire estava muntat. La propaganda no podia esser més eloqüent: «Curses aèries els dissabtes i dies de festa. Extraordinàries demostracions de vol els dimarts, dissabtes i diumenges capvespre, amb la participació de famosos pilots. Vols per a passatgers a partir de dues guinees...».

Un dels grans triomfadors de l'exhibició de Reims havia estat Glenn Curtiss, guanyador del trofeu més important, retornà a Hammondsport, el seu poble prop de Nova York, i tota la premsa nord-americana se'n feia ressò. Retornava d'Europa amb aquell trofeu anomenat James Gordon"Bennet i un premi en metàl·lic de set mil cinc"cents dòlars. I aquest heroi popular de l'aire va invertir tot d'una aquells doblers a crear una escola per a pilots d'espectacles aeris. Els germans Wright, dels quals parlàvem fa pocs dies, mostraren durant algun temps la seva oposició a l'existència de tals exhibicions aèries. Opinaven que l'aviació era quelcom molt seriós i no s'havia de convertir en un espectacle per a les famílies els diumenges horabaixa. Però un cop valorat l'entusiasme popular canviaren de parer fins al punt de crear ells, també, una escola de pilots per a demostracions de vol. Aquests aviadors exhibicionistes reberen el nom de barnstormers, que significa «assaltants de graners», puix eren pilots temeraris que anaven de poble a poble, per totes les fires locals, grans i petites, allà on hi hagués molts espectadors, i hi feien la seva demostració. El fet que dormissin, ben sovint, prop del seu aparell, en estables i graners, els valgué aquell nom. Ben aviat els aplicaren altres noms com «pilots rodamons», «bojos voladors», «tronats de l'aire», «mosques guillades», etc. Les estrelles d'aquests espectacles han restat en els llibres de la història de l'aviació amb més o menys fortuna. Hi trobarem Lincoln Beachey, que sabia fer el picat mortal i volava amb l'equip de Curtiss (Avió biplà Curtiss Pusher). Una al·lota, Matilde Moisant, que era mestra d'escola, va aprendre a volar el 1911 i també ho féu la seva amiga Harriet Quimby, que era crític teatral del Leslie's Weekly... Després es dedicaren a les acrobàcies amb molt èxit. Segurament l'aparell més fiable per aquells vols d'exhibició era el Curtiss Jenny, que donà un bon resultat com a aeroplà d'ensinistrament en el decurs de la Primera Guerra Mundial. Els barnstormers no en volien d'altre.

Però la gran lliçó la donà el ja esmentat Lincoln Beachey, que a començaments del 1913 anuncià que es retirava. Quan li demanaren el perquè, puix era el pilot més guardonat i famós, digué: «He estat molt de temps sense comprendre que la gent només ve per a veure'm morir. Ara sé que és així i no es mereixen l'espectacle. Hi ha quelcom de morbós en la gent...».