Agatha Christie, universalment coneguda i reconeguda com una gran mestra de la novel·la de misteri, lladres i policies, enllestia aquell final d'agost del 1944 la seva obra Absent in the spring (Absent en la primavera), que encetava tota una sèrie de novel·la psicològica molt ben acollida per la crítica a partir del 1956 i que restava inserida dins la tradició anglesa de la novel·la sentimental.

Per a signar aquesta casta de literatura emprava el pseudònim Mary Westmacott, motiu pel qual no tothom la relacionava amb la creadora del famós Poirot. En aquestes novel·les, però, el lector hi pot advertir la genialitat de la narradora, la seva plenitud integral, el mateix humor, la mateixa destresa constructiva, el detall subtil de l'anàlisi psicològica, el recurs del suspens... En resum. No hi ha assassins ni morts. Ni tampoc un inspector que vol resoldre teoremes de la vida mateixa en els barris baixos. Hi ha, en canvi, una autoanàlisi minuciosa, implacable, d'una dona que a poc a poc va descobrint el perfil real de la seva existència...

«Sentia un veritable odi per aquella cambra de parets nues i finestrons enreixats. S'ofegava allà dins. Se sentia petita, minúscula, reduïda a l'estat d'insecte; ella, que estava desitjant trobar"se en una gran sala, amb molt aire, ornada amb elegants cortinatges de vellut vermell i amb un bell foc a la xemeneia. El que li agradava era viure envoltada de gent, anar a visitar les seves amigues o rebre"les a casa...».

Explora, Mary Westmacott, amb saviesa, la natura de la dona. I en sap treure bon profit. Els personatges tenen aquesta vivor tan realista que ens alliçona a cada diàleg amb la veu profunda de l'experiència i la situació social. És clar que tractant"se d'Agatha Christie la idea del viatge, l'eixida del britànic a la recerca de l'exotisme postcolonial no hi podia mancar: «L'aire del desert és meravellós, d'una frescor incomparable. I aquesta calma és indescriptible! És necessari haver estat aquí per adonar"se del que és això. Tinc la sensació, per primera vegada en la meva vida, d'estar tota sola, amb mi mateixa. La vida normal és un engolidor! Es passa una la vida anant d'un costat a l'altre i supòs que així ha d'esser, és clar, però ara sento que ens hauríem de concedir de tant en tant alguns moments de meditació i repòs. Fa només unes hores que sóc aquí i em trobo millor que mai.

Fins ara no sabia que existeix en tots nosaltres el plaer de la solitud. És un calmant meravellós per als nervis el saber que entorn de mi, en molts centenars de quilòmetres, no hi ha més que sol i sorra...».