Les tropes victorioses de Simón Bolívar ocupen les fortaleses de Guaiana la Vella i guanyen la batalla de Cabrián. En aquells dies i a causa de la insurgència del general Piar, Bolívar era ratificat a la localitat de San Miguel amb el títol de «cap suprem» i ja amb aquesta confiança en el comandament de totes les tropes independentistes veneçolanes, prepara una forta campanya contra els generals espanyols Morillo i Latorre, en el camí de Calabozo. Bolívar, conegut com l'Alliberador d'Amèrica, nascut a Caracas, que visqué del 1783 al 1830, ens ha deixat la narració d'algunes anècdotes curioses o divertides. Aquesta, esdevinguda aquell any, és una d'elles: «Record que era l'any 1817 quan vaig viure una aventura singular, pròpia d'un boig, encara que no se m'acudeix que jo ho sigui, i és aquesta: Aquell dia prenia jo un bany en el riu Orinoco en companyia de tots els del meu Estat Major, amb alguns dels meus generals i l'actual coronel Martel, que era aleshores escrivent a la meva secretaria general, i que presumia en aquells moments de saber nedar més i millor que ningú dels que allà estàvem; jo li vaig dir alguna cosa que el molestà i aleshores em va respondre que també nedava millor que jo. A una quadra i mitja de la platja on ens trobàvem hi havia dues canoneres ancorades, i jo, picat també, vaig dir a Martel que, amb les mans fermades, arribaria primer que ell a bord dels vaixells. Ningú no volia que es fes tal prova; però animat jo, m'havia tornat a llevar la camisa i amb les retranques dels meus calçons, que vaig donar al general Ibarra, el vaig obligar a fermar"me les mans per darrere, em vaig llançar a l'aigua i vaig arribar a les canoneres feixugament i amb prou feina. Martel em seguí i, per suposat, arribà primer. El general Ibarra, per por que jo m'ofegàs, havia posat en el riu dos bons nedadors per tal d'auxiliar"me, si fos necessari. Aquest gest prova la tossuderia que jo tenia aleshores, aquella voluntat forta que res no podia aturar; sempre endavant, mai enrere: tal era la meva màxima, i potser a ell haig de deure les meves victòries i el que pugui haver fet d'extraordinari». No és estrany a la vista de tal caràcter que s'hagués complit en el personatge el que deia l'historiador romàntic del XIX César Cantú: «Amb estratègia particular guià els seus exèrcits pels deserts i planúries sense limitacions ni camins, ja baixant a les pampes de l'Orinoco, ja pujant fins a les geleres dels Andes, renovant la gesta dels conqueridors espanyols...». I com glosà Rubén Darío: «Bolívar! les edats/ escriuen aquest nom, alt i beneït;/ porten les tempestes/ aquest poema escrit,/ i s'escolta una remor dins l'infinit...!».