No havia fet mal a ningú però no el deixaren sobreviure al primer any de la guerra civil. Aquell mateix 1936, un ciutadà de Tarragona presentava contra ell una denúncia a causa del Romance de la Guardia Civil española, tot considerant que atacava en el poema aquesta institució. En sortir de jutges i advocats, el tretze de juliol, el poeta decideix de retornar a Granada. El destí, la sort, són coses curioses, ja que si hagués quedat a Catalunya, potser, haguera conservat la vida. Però de retorn a la seva ciutat de l'ànima, Federico, veu com es produeix la sublevació feixista i sense saber què fer es refugia a casa dels seus amics d'infància, en aquell moment destacats falangistes, els germans Rosales. El detingueren, el tancaren a la presó i el tingueren prop d'un mes a l'ombra entre d'altres suposats esquerrans que havien d'executar sense judici. El 19 d'agost, de nit, el dugueren fins als murs del cementiri i a la llum dels fanals dels cotxes li robaren la vida. Quatre anys després, era redactada la partida de defunció amb aquestes paraules mancades de tota vergonya: «Morí el mes d'agost del 1936 a causa de les ferides produïdes per fet de guerra».
A un crim li deien «fet de guerra». Però tothom va saber el que havia passat. Els militars feixistes, incapaços de mesurar la fama intel·lectual de la seva víctima i el prestigi de la seva obra, l'havien llevat d'enmig, tot pensant, potser, que ningú no enyora un homosexual. Ben errats anaven els que confonien ous amb caragols i el clam, la protesta per aquell crim, es deixà sentir arreu del món. Com la majoria dels progressistes espanyols, Lorca havia mostrat el 1931 el seu entusiasme per la República i la República li havia donat ajut oficial per al seu grup itinerant La barraca, teatre popular al capdavant del qual, el poeta, escenificà algunes de les seves obres, tan plenes de contingut ètic i pedagògic, sempre realistes però enriquides amb la fantasia del llenguatge. El 1933, de viatge per Amèrica del Sud, aconseguia grans èxits a Buenos Aires i Montevideo. El 1934, l'actriu més famosa del moment, Margarita Xirgu, estrenava Yerma amb gran èxit. Home de visió ampla, potser avançat al seu temps, Lorca havia anat també a Nova York el 1929, tot defugint de la dictadura de Primo de Rivera, i allà havia aprofitat per aprendre anglès, freqüentar els museus, assistir als teatres i als cinemes, visitar els locals de jazz de Harlem... Hi hagué en la seva vida, però, moltes amargors i una d'aquestes fou la seva vidriosa relació amb Dalí. Malgrat les amistoses i fraternals estades a casa d'aquest i de la seva germana, Lorca, que no podia enganar el seu cor, fugí d'aquell individu rar i possessiu que amb el temps es creuria diví i també amb el temps declararia que «Franco és el cabdill invicte que tothom hauria de respectar». Són les contradiccions dels genis, dirà algú. No hi crec, en les contradiccions dels genis als quals cal exigir coherència mental. García Lorca, el poeta que havia sabut sublimar el que és popular de la seva terra, García Lorca músic i García Lorca pintor, fou agafat pel bou dels que li giraren l'esquena. Com fou agafat el bou, en un instant de dubtes, aquell famós Ignacio Sánchez Mejías, en el cós de Madrid, el 1934, i al qual dedicava Lorca el seu Llanto. Dedicà Dalí a García Lorca, a través dels seus pinzells, un Llanto semblant? Ens consta que no.
