Sembla que últimament els entrenadors de futbol s'han convertit en els portaveus d'una societat masclista, per a reivindicar els seus valors a través dels missatges dirigits a estimular els seus equips. L'entrenador del Rayo Vallecano femení ho va fer proposant com a estratègia de cohesió dur a terme una violació grupal sobre una de les seves jugadores, i José Mourinho, entrenador de la Roma, recentment (10-2-22), ha retret als seus jugadors la derrota contra l'Inter de Milà dient-los, «no teniu collons, el pitjor per a un home!».

Les virtuts dels homes, segons aquestes referències, passen pels collons, sigui per a violar a una dona, o sigui per a aconseguir l'excel·lència masculina, perquè si el pitjor per a un home és «no tenir collons», el millor deu ser «tenir-ne molts». I insisteix José Mourinho en aquesta idea, quan emfatitza les seves paraules per si algun jugador no ho ha entès, en remarcar que «el defecte més gran d'un home és la falta d'ous, la falta de personalitat».

Segons aquesta visió, els testicles es converteixen en una espècie de dipòsit de la masculinitat per tal d’injectar a la personalitat el combustible de la virilitat i de l'homenia a fi que siguin homes en qualsevol circumstància, i puguin respondre a demanda quan la situació ho exigeixi.

Per això la masculinitat s'entrena, no n'hi ha prou amb la que ve de sèrie, cal ser més home, més mascle, més viril… i d’aquesta manera anar augmentant el dipòsit i guardar gasolina suficient per al moment en què les circumstàncies ho exigeixin.

Missatges com els llançats per l'entrenador del Rayo Vallecano femení o per José Mourinho són producte del masclisme, però al mateix temps el reforcen de cara al futur i a les noves generacions, que sempre s'hi incorporen en condicions atenuades respecte a moments anteriors. El missatge que es llança amb aquesta mena de manifestacions conté quatre grans elements:

En primer lloc, situa l'essència del masculí en el sexe, i la identificació dels homes en el gènere, és a dir, en el comportament esperat a partir d'aquest sexe 'collonut' i les funcions que li han atorgat.

En segon lloc, centra el masculí en la demostració de força, valor, coratge… aplicada a diferents contextos: en el domèstic a través de garantir el manteniment i la protecció de la família, a la feina mostrant la seva autoritat com a cap o la seva competitivitat com a treballador, al carrer mitjançant l'ostentació, el 'postureig' i el valor, en l'esport a través del menyspreu al contrari…

En tercer lloc, vincula tots aquests elements a la personalitat perquè siguin actituds i conductes que es desenvolupin en qualsevol moment i circumstància com a pròpies de la persona, no com a respostes puntuals davant de determinats fets o situacions.

I, en quart lloc, estableix la consideració com a homes en el reconeixement que fan altres homes, que són els que valoren el seu comportament segons s'ajusti o s'allunyi de les referències donades. D'aquesta manera, es produeix un compromís grupal i dinàmic que es converteix en una de les claus de la masculinitat en fer que qualsevol home tingui un doble protagonisme: com a peó de la masculinitat i com a guardià de l'ordre en vigilar i controlar el que fan altres homes.

Al final, com es pot veure, la mateixa masculinitat reprodueix l'essència de la cultura androcèntrica en l'objectiu d'acumular poder. No es tracta de tenir més o menys poder, sinó d'acumular poder i privilegis a partir del que es tingui, i com que la referència no està en un nivell de poder definit prèviament, sinó en la competència amb altres homes per a augmentar el seu, la dinàmica és infinita cap a l'abús i l'explotació.

En aquest model tot el que no són virtuts són defectes, perquè no s’estableixen alternatives per a ser home d'una altra forma. L'essència dels homes, com veiem en els missatges dels dos entrenadors, es troba en la reproducció i manifestació dels valors de la masculinitat associats a la força i el poder, i com més primitiva i directa sigui la seva expressió, més valor tindrà; d'aquí el pes dels collons.

El model no vol opcions diferents dels seus mandats, per això no estableix que la intel·ligència pugui suplir l'ús de la força, ni que l'empatia i les emocions elevin la masculinitat per sobre d'un objectiu o d'una victòria aconseguida per mitjà de l'abús i la injustícia, com també veiem en el futbol quan alguns aficionats diuen, «tant de bo guanyi el meu equip en l'últim minut i de penal injust!». La satisfacció sempre és més gran si s'acompanya de la injustícia pròpia d'un model aixecat sobre la desigualtat i l'abús.

Totes aquestes raons són les que creen el model polaritzat de l’«amb mi o contra mi», que tan fàcil resulta aplicar en la pràctica davant de qualsevol situació, com veiem ara en la política.

L'atac a les dones, al feminisme i als homes que treballen per la Igualtat és una altra de les conseqüències directes d'aquesta manera d'organitzar la societat que ha decidit el masclisme. Els atacs contra els qui qüestionen el model tenen dues conseqüències positives quant al reconeixement que s'obté a través d'ells. D'una banda, hi ha la consideració obtinguda per usar la força i la violència com a part dels valors de la virilitat, i de l’altra, el fet d'aplicar-los contra els qui qüestionen el model, la qual cosa atorga un plus de reconeixement, sobretot si es fa de manera violenta, perquè no es tracta de convèncer, sinó de vèncer.

Al final, amb tot aquest joc d'atacs i reconeixements, els homes veuen reforçades les seves virtuts sobre l'argument dels 'collons', ja sigui com a essència de la seva personalitat o com a part del seu comportament, mentre que qualsevol alternativa al model es presenta com un defecte, és a dir, com a exemple d’«homes defectuosos».

El Blog de Miguel Lorente, AUTOPSIA, reuneix els seus articles, entre els quals el que publicam: https://bit.ly/3vr7bau