Una de les frases més famoses de Virgínia Woolf va ser, se'ns dubte, aquella que deia que «una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia, per poder escriure novel·la».

A la qual cosa afegiria algunes pàgines del seu llibre que també era imprescindible (per a poder escriure i concentrar-se bé) que no la interrompessin cada poca estona.

No porto la frase de Virgínia Woolf perquè sí.

Començo a escriure aquest article un diumenge a mitjan matí amb la confiança posada en que la porta de l'entrada a la meva habitació romangui tancada fins a l'hora de fer el menjar.

En el millor dels casos, aspiro a tenir dues hores seguides dedicades a mi i a la meva escriptura, on pugui escopir (per la velocitat en que les he d'escriure, no per una altra cosa) les suficients paraules que transmetin la meva manera de sentir amb un tema que em toca molt d'aprop (la paternitat en solitari) perquè la gent que el llegeixi es pugui sentir identificada i, com a mínim, compresa.

Sóc conscient de la quantitat de gent que comparteix la meva situació i molt pitjor, fins i tot i tant de bo, trobin en les meves paraules alguna cosa que convidi a la reflexió sobre la precarització de les cures en temps de pandèmia (recordeu aquells temps de deixar a les criatures amb els avis, perdó, amb l'àvia, per a poder dedicar una mica de temps a altres feines que no siguin les quotidianes?).

Porto aquesta frase també pensant en totes aquestes mares i pares que exerceixen les seves respectives maternitats i paternitats en solitari (elles són el 81% d'aquestes famílies, ben anomenades, per justícia i reivindicació, monomarentals).

Per enviar-los una abraçada des de la llunyania, per la comprensió de la dificultat d'una criança a la qual no sempre se li posa el suficient focus.

L'altre dia llegia una piulada a Twitter d'una mare que deia que anar a l'spa, per a ella, era que la seva cita amb la dermatòloga es retardés mitja hora, per a gaudir d'un moment de soledat.

En aquest mateix fil, jo li responia, mig de befa, mig de veres, preguntant-li quants homes eren capaços d''agafar l'acudit' i de sentir com a pròpia una situació tan desgraciadament habitual per a moltes mares que no donen més de si.

I dic això perquè continuo trobant a faltar, experiències narrades pels pares amb la mateixa intensitat i des de la pròpia experiència personal.

On estem els pares i a què ens dediquem? I sobretot, què ens passa? Què ens preocupa? Per què parlem tan poc d'això?

Escric aquest article sense deixar de costat aquesta 'culpabilitat' addicional que no deixa de ser present perpètuament. Pensant que cada minut que em dedico a mi mateix és un minut en el qual tant el meu fill com la meva filla es 'despengen' en aquestes pantalles diminutes de les quals tant volem tenir-los allunyats i que, amb tan poc èxit, a vegades ens trobem.

Des de fa temps fujo i renuncio a caure en la temptació de vendre una hipotètica visió romàntica de la paternitat (i més quan s'exerceix en solitari), perquè malgrat les moltíssimes coses bones que té (que les té), són immenses les coses que costen un esforç terrible, que fan mal i que pesen com mil dimonis.

I no, no ho dic perquè hagi vingut aquí a la recerca de lloances i de la corresponent medalleta al millor pare de l'any per la meva implicació paterna, tal com acostumem els homes moltes vegades quan donem senyals de vida en segons quines lluites que aposten per la igualtat.

Vinc a explicar-ho aquí per constatar com els homes, una vegada més, som incapaços de sentir moltes de les desigualtats i discriminacions que sofreixen i han sofert les dones quant a la criança i educació de les criatures. Excepte en el cas que, en major o menor mesura, en algun moment de les nostres vides nosaltres també les sofrim.

I aquí a la fi! Ens feim conscients de tots els detalls que comporta un procés com el de la paternitat, que comença quan comença (a alguns els comença quan la mare dóna a llum un nadó i a uns altres com jo els comença sensiblement més tard).

Miro de reüll i amb una certa 'enveja' les famílies amb dos progenitors, on els seus temes o preocupacions de debat/discussió són la corresponsabilitat, la conciliació, les conseqüències del teletreball en temps de pandèmia, l'alimentació, la manca d'exercici físic i un munt de temes els quals jo ni tan sols aconsegueixo acostar-m'hi.

Dins del meu treball de cures a jornada completa (sí, m'he molestat a calcular quantes hores del dia em passo cuidant als meus fills i et puc assegurar que són equivalents, com a mínim, a un treball de vuit hores) me n'he adonat que les meves preocupacions són unes altres, com si jugués a una altra lliga més devaluada, com si dels meus temes, dels meus problemes o de les meves preocupacions semblés que ningú en parla.

I us poso un exemple, a veure si és una cosa que només em passa a mi o és només un altre d'aquests temes dels quals no se'n parla prou.

A principi d'any, la meva filla va voler comprar-se pels Reis un regal que havia d'arribar un cert dia. Sabia que venint d'on venia i amb el termini de lliurament previ tan llarg hi havia una certa possibilitat que es retardés o que, fins i tot, hi hagués algun problema en l'enviament que impedís que arribés aquest dia.

Explicat una i mil vegades amb anterioritat, perquè no s'emportés a enganys i sobretot, perquè no es desil·lusionés amb aquesta possibilitat i que fos conscient d'aquesta, per a evitar-li així el conegut disgust posterior.

I sabeu què va passar? Que aquest dia que estava previst aquest paquet no va arribar.

I coneixent com conec el meu fill i la meva filla des de fa tants anys, quan va arribar el primer del col·legi, li vaig contar la situació i li vaig explicar de quina manera intentaria (una altra vegada més) explicar-l'hi a la seva germana.

I no obstant això, no vaig poder evitar dir-li la frase, que li expliqués com li expliqués la situació, sabia amb certesa que, en menys de dos minuts, la meva filla s'enfadaria amb mi.

Evidentment, és una manera de parlar. La dic així perquè tothom entengui el que vull transmetre, donat que escolto com últimament parlem i hem elevat a la categoria de paraula 'de moda' les famoses cures.

Una paraula d'altra banda, preciosa i bonica com cap altra, però entre les funcions de la qual, com la de sostenir emocionalment els teus fills i filles, no deixa de ser una forma moooolt eufemística de dir que, en moltes de les ocasions, som i ens convertim (encara que sigui puntualment) en el sac de boxa de la resta de la família.

Aquest sac on bolquem tots els nostres empipaments, les nostres frustracions, els nostres dies dolents, el nostre mal humor…

La meva filla va arribar i va passar el que havia de passar. Ni més ni menys. I ni la jutjo ni l'hi retrec res.

Només tracto d'entendre-la i d'acompanyar-la amb les eines que ningú m'ha donat ni ensenyat i que, amb prou feines, he aconseguit recol·lectar en aquests darrers anys d'aprenentatge en el dia a dia.

Record, malgrat l'ocorregut, cercar en aquell moment un cert somriure còmplice en el meu fill Miguel, després d'aquest petit moment d'intensitat familiar.

Miguel va mirar el seu rellotge i em va dir: minut i mig-.

Us asseguro que aquesta «funcionalitat paterna» no està inclosa a la quota anual que pago en aquesta innomenable plataforma logística que tots tenim al cap, ni tinc possibilitat de reclamar a ningú per danys i perjudicis per l'ocorregut. Per més que hagi cercat a la lletra petita del contracte.

Però no vull ni acabaré aquest article d'aquesta manera.

Com si només hi hagués coses negatives associades a aquest costós dia a dia de la paternitat, siguin quines siguin les circumstàncies en les quals es desenvolupi.

De la mateixa manera que aquests dies són inevitables i es donin amb la freqüència que es donin, n'hi ha molts altres que conviden a l'optimisme, a l'afecte i a la proximitat a unes edats, preadolescents i adolescents, en les quals jo en la meva època ja estava molt desconnectat malauradament, tant del meu pare com de la meva mare.

Que em dediquin tots els dies un inesperat petó o un sentit t'estim i una abraçada sense jo demanar-li-ho, que em parlin dels problemes que tenen amb les seves amistats, que em demanin consell per veure com resoldre els seus dubtes, que parlem dels temes que els interessen, siguin quins siguin, sense embuts, sense tabús, sense mentides ni mitges veritats i sense amagar aquelles parts de les quals no ens agradarien parlar-los pensant que així els protegim Això no té preu.

I cosa que és més important: convida a l'optimisme i al somriure i confiança permanent, en què les coses, de veritat, estan canviant.

@VictorMSanchezL a twitter.