Un pot pensar que és el barri de El Terreno. Les flors de xicarandanes marcides ens poden fer recordar a Rubén Darío, Robert Graves o el jove J.L. Borges. Aquest darrer té poemes dedicats a la catedral de Palma de la seva època ultraista, que d’adult va rebutjar. També pot recordar el casal de Guillem Colom al barri de la Seu o Maria Antònia Salvà que nasqué al final del carrer Morell a un casal edificat sobre restes romanes o can Joan Alcover al carrer Sant Alonso, que és un vella via romana. Però la realitat és diferent.

Recentment, s’ha publicat un llibre sobre el barri de Pere Garau de Cristina Lorente i Magdalena Gonzàlez. Les autores defineixen el barri com el limitat entre els carrers Aragó i Manacor i que tanca Reis Catòlics. Personalment diferenciï la plaça de les Columnes, el mercat de Pere Garau i el barri entorn de la plaça Tinent Coronel Franco ara Miquel Dolç.

Parlant dels que ja no són entre nosaltres, en aquest barri ample i visqueren prop del carrer Patronat Obrer en Llorenç Moyà (1916-1981), al carrer Llorenç Riber Josep M. Llompart (1925-1993), Antònia Vicens a prop del carrer Manacor, Joan Perelló al carrer Aragó on abans hi havia les cotxeres dels tramvies, l’estimat amic Andreu Vidal (1959-1998) al carrer Capità Vila i un poc més enllà al carrer Son Nadalet en Rafel Jaume (1928-1993). D’aquest darrer, el llibre La plaça de la Boira recorda la vida dels seus veïnats en sonets sense rima.

Ara mateix hi viu la poeta, traductora i cantant de Jansky Laia López Martínez al carrer Faust Morell. Fins fa uns mesos, hi vivia a la casa de la vora on nasqué Andreu Vidal en Pere Joan Martorell on just davant viu Pep Noguerol quan baixa d’Algaida. Per al qui em pertoca, hi vaig viure a tres cases diferents des dels tres anys fins als trenta-quatre que em vaig casar.

Els meus records d’infància em porten a recordar les moreres de la plaça, on s’estableixen els pagesos amb les fruites i verdures dels horts propis, que porta el nom de l’enginyer Pere Garau (1860-1919) quan anava a recollir fulles per als cucs de seda que criava com els meus companys d’escola a petició del nostre gran mestre en Josep Henales del col·legi Sant Josep Obrer que vivia a les cent cases, prop de l’antiga possessió de Son Coc on escaïnaven les gallines; l’olor penetrant de les torrefactores de cafè al carrer Bisbe Cabanelles, una de les quals es deia Cafè Las Campanas; el poltres trotant a l’hort de Son Canals; les lents rompudes de l’òptica Guasp, on treballava el poeta Joan Pons i Martorell (1930-) escrivint els haikús de Clavell de Venes, que els nins empraven per jugar i les banderes al vent del vell estadi de l’ Atlètic de Balears abans de 1960 quan es va inaugurar el nou més a lluny; i les cases de planta baixa on tothom tenia un jardinet on criaven conills i on creixien les malves reials de diversos colors.

A aquesta contrada arribaren gents dels pobles de Mallorca, els joves de les classes populars i mitjanes començaren a escriure els poemes de la seva vida. La literatura deixà de ser una manifestació de la decadència de la classe dirigent i passà a esdevenir la veu d’una nova fornada de persones que gaudien pensant en un més enllà. Així doncs, sota l’advocació de noms d’escriptors als carrers com Francesc Manuel de los Herreros (1917-1903), dels conquistadors que vingueren amb Jaume I com l’arquebisbe Aspàreg (1170-1233) o historiadors com Gabriel Llabrés (1858-1928), nasqué i viu una lírica moderna.

Ara és una comunitat intercultural. Hi ha una mesquita al carrer Lluís Martí i carnisseries halal a Joan Bauçà i moltes tendes i bars de xinesos a la banda del carrer Aragó. El bar Jumbo a la plaça on ens veiem cada dia Andreu Vidal i jo ara el porta una família xinesa que li ha canviat el nom per Picades, però encara resten el bar Gost a la cantonada de Luca de Tena i la merceria Duran sense cap canvi. La vida segueix, però ningú pot arravatar a aquest nucli el fet de ser l’estada de diferents generacions poètiques. Sí, Pere Garau és el barri dels poetes, malgrat que sols una placa recorda Josep Maria Llompart on visqué, però la resta només és silenci.