Totes les ciutats tenen el seu carrer ample o major. A Palma aquest fet no està tan clar.
El mapa de la ciutat intramurs és com un ventall obert: a la part alta, entorn de Cort, surten les vies de Can Alonso, Sindicat i Sant Miquel que portaven a tres portes de la vila; a la part baixa, entorn del Born, les guies eren Sant Feliu i Concepció. Cal indicar que aleshores no s’havia executat la ferida del carrer Jaume III de la reforma Alomar, que va permetre el pas dels vehicles pesants. Encara es senten les llàgrimes del doctor Mulet, el metge de capçalera de la meva tia Agnès, que havia comprat una casa que donava al final de Sant Jaume i la plaça de les Tortugues, que li fou expropiada i després derruïda. Fora porta, les direccions continuaven amb les carreteres a Llucmajor, Inca i Manacor, Sóller i Andratx. El llit del torrent sa Riera portava el seu llot per la Rambla i el Born,. Fins a la desviació de l’any 1613 pel fossar de les murades, no fou un espai accessible al públic.
Amb els temps moderns, es varen servar alguns carrers sols pels vianants, que va permetre créixer el comerç en carrers com el del Sindicat. Encara record que fa seixanta-tres anys, anava amb el meu cosí de Barcelona, que feia el servei militar a Palma, i va haver de descendir de la bicicleta, ja que el carrer del Sindicat era clos al tràfic, i ja no hi va circular més el tramvia per aquest lloc. El carrer s’omplí de tendes per a gent de la part forana i altres ciutadans. Ma mare hi comprava teles per fer-se els vestits, que una modista, la qual havia treballat a la casa on es vestia Eva Perón als Bons Aires, li faria a mida. Record aquesta tenda i tal volta una de la vora als baixos d’una casa modernista amb grosses balconades que ara han restaurat i llueix de bell nou. Però la tenda, La Veneciana, ja no hi és a la rua. En el seu lloc, hi ha un servei de reparació de mòbils molt eficient, per cert, portat per gent de diferents nacionalitats.
El comerç tradicional s’ha mogut, ha cercat vies alternatives. I aquí és on compareix el carrer Ample de la Mercè. Aquest carrer va de l’església de Sant Felip Neri, passa per la plaça de la Mercè i arriba fins al que guarda les ruïnes del Sindicat Forà. I allà compareix vigorosa La Veneciana, tant la merceria com el magatzem. Ho vaig esbrinar un dia quan cercava fil per cosir un descosit d’un jersei color quasi violeta: allà hi havia la troca o rodet amb el to perfecte.
A aquest comerç se n’han afegit altres, com per exemple de tapissers, forners i artesans diversos. El flux gran de gent cap a Cort deixa pas a aquestes entreteles sentides de la vida ciutadana just en un gir perpendicular. El mateix passa si sortiu del carrer Sant Miquel i voltau cap a la Mercè.
Quasi a l’inici del carrer Ample, hi ha un bar El Cafè Verd que el porta un argentí que parla un bon mallorquí, els cambrers sols parlen llatinoamericà per contra. Té una terrassa coberta per la verdor dels arbres de la plaça. A voltes m’hi assec, però sempre amb un calfred. La trama m’indica que cent metres a la dreta, morí a un establiment del carrer Sant Esperit, el meu mestre en poesia Llorenç Moyà (1916-1981). I cent metres a l’esquerra a Arc de La Mercè, morí també d’un atac de cor al seu pis, el meu company de lluites poètiques Andreu Vidal (1959-1998). Quasi com en un conte sufí, ca seva fou habitada després per la senyora Carlota Oliva, que tant fa per la literatura nostrada; el lector àvid ja deu conèixer, que una de les muses invocada per Andreu és sempre una enigmàtica Carlota.
Però encara resten altres vetesifils. En aquest entorn, tothom va a berenar a un lloc una mica secret. De bell nou a un carrer perpendicular a la gran via i paral·lel al carrer Ample com és el de Can Martí Feliu, hi ha una botiga o celler petit que porta per nom Can Marquès. L’aparellador Miquel Contí el descobrí quan s’encarregava d’unes obres pels voltants i li encanten els llonguets que fa; per altra banda, el poeta Pere Perelló, que és veïnat, n’alaba com a prodigiós el frit, que s’ofereix a aquest lloc singular.
Palma també té, per tant, un carrer Ample.
