A Vasile Crizanta no li parleu de somnis, ni li vengueu esperances, tampoc il·lusions de recerca de quelcom millor. Fa temps que ho perdé tot i ja no creu ni en la seva Romania ni en les oportunitats que ofereix l’Europa d’Occident. Ella, de 18 anys –això diu–, s’ha fet major massa aviat i somriu a mitges amb totes les dents empastades d’aquell or barat de postguerra. És de les poques supervivents que resisteixen al poblat zíngar de Ca n’Angelí, la comunitat de barraques que aguanta miraculosament en aquesta terra, seca i d’herbes mortes, a la perifèria de Ciutat.

A l’assentament, s’hi arribaren a congregar fins a 60 habitants, però ara la comunitat s’ha reduïda a 10 membres, una setmana després que les autoritats locals anunciassin un pla "magistral" per desmantellar aquest enclavament de barraques. "Ens digueren: vos pagam el bitllet d’avió, 30 euros a cadascun, un contracte de feina al vostre país i cap a casa i falta gent", diu Memet Virgil, de 23 anys, parella de Vasile. Amb aquest suborn, els polítics s’han desempallegat amb mestria d’un problema que creua fronteres. "Ens expulsen amb mentides", es resigna Baieran Melu, un altre supervivent zíngar de 30 anys. Aquests contractes no són cap aval per aconseguir treball a una Romania contagiada per la corrupció d’un poder polític molt qüestionat i que esquitxa de ple les classes menys afavorides. Si més no, així ho indiquen els habitants del poblat. "Als nostres compatriotes no els han servit per a res aquests papers de feina, són inútils", recrimina Memet. En teoria eren per treballar a la construcció, els homes, i en fàbriques d’automuntatge, les dones.

En una setmana, l’Ajuntament ha esbucat sis barraques i ha enviat a casa el mateix nombre d’ocupants: Curt, Giorge, Nicolaise, Baiblescu, Rodika i Costel. Això és el que volia Cort i, amb l’ajuda del Govern balear, han disfressat aquest retorn com un èxit de la reinserció que posa fi a una de les tantes situacions d’infrahabitatge que existeixen a Ciutat. Tot i això, amb quins mecanismes i com? Concedint cínicament ajudes ridícules i posant sobre la taula polítiques d’immigració que s’estrenen amb l’aprovació dels camps de la vergonya de l’Europa de la "fortalesa" amb nom de Sarkozy?

Mònica Moldovan desmenteix les paraules que es desprenen de la picaresca dels gitanos. Ella és la mediadora intercultural de l’Ib-Salut, la persona que ha estat fent més feina amb aquesta gent per aconseguir que la tornada dels zíngars al seu país sigui "de veres, un retorn voluntari". És la persona més idònia per entendre’ls. És romanesa. "Molts d’aquests gitanos no aparegueren mai en el cens perquè estan en crida i cerca. Són delinqüents". Afegeix: "Amb aquests, concretament, no podem fer gaire, però amb la resta de persones intentam aconseguir-los un contracte de treball fix a través de l’ambaixada del seu país". Memet només tornarà si té una feina. Per això diu a Mònica que ell sap pintar i fer tasques de la construcció. No obstant això, de moment, encara espera que l’ambaixada enviï una oferta de treball adequada a les seves condicions i prop de la zona on viu. Mentrestant, cada cop hi ha menys barraques i menys "intrusos" estrangers a Ca n’Angelí. Al migdia, la jove Vasile, amb un mocador al cap per tapar els cabells esbullats que no veuen l’aigua des de qui sap quan, jeu com una ombra, pel terra de l’habitatge, devora Memet. Amb el cap cot dels cansats, deixa anar el seu cos sobre uns altaveus arreplegats de la ferralla. Esperen que passi el temps, sense objectius. Esperen el bitllet per a la pròxima estació, la ciutat de Girgiu, a 60 quilòmetres de Bucarest; i recuperar la seva filla de 3 anys, Dana.