Com en una cançó d'Alex & Cristina, fa 'xas!' i desapareix; com en una cançó de Kortatu, la pasma el cerca; com en una cançó de Brams, el voldrien fotre a la garjola i que s'hi podrís, però, de nou, se'ls esmunyia dels dits...
Havia anunciat que, després de set anys d'exili i de persecució política per part de tots els aparells de l'Estat espanyol, a les 9.00 del dijous, 8 d'agost seria a l'Arc de Triomf de Barcelona.
Milers de ciutadans l'esperaven. Desenes de policies de totes les castes, disfressats de paisans, també el vetlaven.
Puntual, arribava a la cita i es dirigia als milers de persones que l'aclamaven: «Malgrat els seus esforços, a pesar que ens han volgut fer molt de mal, malgrat que els hem vist la seva cara de repressors, avui he vingut aquí per a recordar-los que encara som aquí, perquè no tenim dret a renunciar». Una actualització del «ja sóc aquí» d'un dels seus predecessors en el càrrec.
Bany de masses.
Els cans cèrbers de l'Estat ja salivaven.
Milers d'independentistes enfilaven cap al parc de la Ciutadella amb crits d'independència i el Cant dels Segadors.
Al nucli central, un grup de dirigents de Junts avançaven més que junts, atapeïts com una legió romana en formació tortuga. Agombolant el líder. Se suposa.
A l'altra banda del parc, just al costat del zoo, els neofeixistes de VOX no aconseguien aplegar ni una trentena de simiescs simpatitzants.
Des de Madrid, Llanero solitario prevaricador, interromp vacances per veure acomplit el seu somni humit. Engarjolar-lo. No importa el que digui la llei o el codi penal. No parlam de justícia. Parlam de nacionalisme espanyol, una de les ideologies més criminals de tota la història de la Humanitat.
A Barcelona, la comitiva arribava a La Ciutadella i entre els que entraven no hi havia l'objectiu de tota la parafernàlia policial.
Desaparegut de nou. Incredulitat i sensació intensa de ridícul entre els guardians de l'Estat. A les tertúlies radiofòniques i televisives, els vetladors de l'Estat no se'n podien avenir i començaven les fases del dol: negació: «al final apareixerà, el dia és molt llarg...»; ira: «ara sí que no se salvarà de la presó», «la culpa és dels Mossos», «això és un greu descrèdit per al cos de Mossos».
Els Mossos també fan el seu propi procés de dol: operació 'gàbia', centenars de vehicles retinguts i maleters escorcollats, detenció d'alguns agents... Tot salpebrat per la incontinència dels vetladors de l'Estat infiltrats dins la policia catalana: gas pebre contra pacífics manifestants.
Tot plegat, un gran fiasco dels serveis d'intel·ligència espanyols. Epic fail del CNI i les altres centrals d'«intel·ligència». No tenim cap dubte que reaccionaran amb ira. I si cal, matant el missatger.
«No sé quan ens tornarem a veure, amics i amigues, però passi el que passi, quan ens tornem a veure, podrem tornar a cridar fort 'Visca Catalunya lliure!'».
Veni, vidi, fugi...
El vinci també arribarà.
