María de Jesús Àlvarez procedeix de la ciutat equatoriana de San Francisco de Milagro, que es troba al sud-oest del país, amb una població de gairebé 190.000 habitants. Té quaranta- un anys, a vint i busques ja era casada i va tenir dos fills, però el seu home "va abraçar un altre compromís". Aleshores, ella en va tenir dos més d'una altra relació. Cercant una nova vida, se n'anà primer a Itàlia, on viu la mare i una de les seves tres germanes amb la seva descendència, ara en fa tretze anys, i el 2002 va venir a Mallorca, on poc temps després, gràcies a la reagrupació familiar, reclamà tres dels fills, mentre que el petit, de 10 anys, encara viu a l'Equador, amb la sogra, a l'espera que almenys els dos majors tinguin un contracte de feina a Mallorca, perquè llavors seran considerats autosuficients i ella, per llei, podrà ajuntar-lo a la seva nova família mallorquina.

Quina vida teníeu al vostre poble?
Plastificava documents. Tenia un negoci propi, perquè a la família sempre hem fet això. Quan ma mare partí cap a Europa, me'n deixà una part, d'aquest negoci, però els guanys només em donaven per al menjar i gairebé més. Aleshores, ma mare em demanà si volia anar a Itàlia amb ella i li vaig dir que sí.

Per què després vinguéreu precisament a Mallorca?
Una excunyada meva, que ja hi era, em va dir que m'ajudaria a tirar endavant aquí, però quan vaig arribar, em va donar l'esquena: el mateix dia que vaig arribar, per desembre de 2002, ella partí cap a l'Equador i em deixà un parell de feines aparaulades, però solament per un mes. "Llavors, ja et cercaràs la vida", em digué.

Com va ser la vostra primera època a Mallorca?
Vaig venir amb 400 euros, que m'havia regalat ma mare. Jo estalviava molt els doblers: record que al principi dinava de pa amb Coca-Cola, per tenir força. De vegades, anava a menjar un entrepà a l'església de la plaça d'Espanya (els Caputxins), ben dematí, perquè allà en repartien. I així anava tirant. Però al cap d'un temps, vaig trobar unes persones mallorquines que es portaren molt bé amb mi i a partir d'aquí vaig tenir feina. Ara les coses són diferents.

Com és el vostre dia a dia?
M'aixec a les sis del matí, faig el berenar als fills i arrib a la feina a les set i quart. A migdia, me'n vaig a una altra i d'allà surt a les sis i encara vaig a una tercera tasca. I després, en arribar a ca meva, faig les coses de la casa.

Us hi ajuden, els fills?
Abans no, però ara sí que ho fan! Ells preparen el sopar, però els deix cuita la sopa, perquè no en saben fer.

Com viviu aquest moment de crisi general?
Ara ho veig malament, perquè som l'única que du doblers a casa. El major ja no hi viu, té una al·lota i va pel seu compte, però queda la resta. El segon ha tingut una nina amb una espanyoleta, de manera que ja som padrina! Tanmateix, la seva situació és molt dolenta: no tenen possibles i ella viu a casa dels pares i ell, a casa meva, perquè no hi ha feina. Jo els vaig dir que s'ho havien de pensar abans de tenir un infant, però no ho varen fer.

I la criatura?
Està amb la mare, però es veuen tant com poden i, com que ell ara no té ocupació, el mantenc.

Què pagau del pis?
Em costa 580 euros, però tenc unes al·lotes que viuen a casa, perquè m'ajuden a continuar endavant.

Què és allò que més enyorau?
Enyor molt el meu fill petit, el que encara viu a l'Equador, però com que la situació d'allà és molt pitjor que la d'aquí, m'estim més continuar fent feina a Mallorca i esperar que les coses millorin.

Pensau quedar-vos definitivament?
Si puc fer venir el menut, sí. Abans deia el contrari, però ara que tenc els fills i una néta amb mi, jo ja no me'n vaig. Ells tampoc no volen fer-ho. Jo els dic: "Anau al país i feis-vos una caseta en qualque banda...". Però ells s'hi neguen. Volen estar aquí.

I no pensau refer la vostra vida sentimental?
Bé, què voleu que us digui? Com que no vaig enlloc, això és difícil. Vaig de la feina a casa i de casa a la feina. Els fills em diuen que som una amargada i no és això. En qualsevol cas, de vegades enyor tenir companyia, perquè veig que els fills se'n van anant i pens que quedaré tota sola, que un dia estaré malalta i no m'ajudarà ningú, ningú no em donarà una "aigüeta calenta"... Però llavors, quan em trob envoltada dels meus fills, pens: "I per a què vull jo tenir un home?".