Antoni Vidal Ferrando: “El déu que m'han predicat em perjudica”
Antoni Vidal Ferrando, santanyiner, mestre de professió, ara jubilat, és un poeta, narrador i assagista llargament guardonat, que es pren el temps que faci falta per acabar un llibre, amb un discurs que aporta moltes pinzellades al concepte de la condició humana, sempre des d'una profunda identificació personal amb Mallorca. Mai no treballa de nit, perquè la passió per l'escriptura li produeix insomni i diu que escriu "moltes hores, però molt poc i no cada dia". El seu univers literari com a lector inclou Blai Bonet, Salvador Espriu, García Lorca, Elliot i Salvatore Quasimodo, entre d'altres, i no dubta de qualificar Margueritte Yourcenar com la seva narradora preferida, perquè explica les coses més difícils amb paraules transparents.
Biel Majoral: “La societat establerta et vol tenir quiet”
És un home culte, reserva del 1950, persona de paraules clares, lluitador d'esquerres, sempre disposat a creure amb vertadera fe en el mite del retorn a la infància, que en el seu cas el du a evocar una Algaida de postguerra tardana, quasi sense cotxes, quan amb els seus amics anava a jugar a la carretera i a collir espàrrecs per foravila. Ell considera que de jove va fer moltes animalades, que era mal de controlar, encara que reconeix que al mateix temps fou estudiós, així que suposa que tot allò succeïa "per contrarestar una mica aquesta família beata, d'allà on jo provenia".
Núria Feliu: “Sóc una persona esperançada, però realista”
Arribà al món el 21 de setembre de 1941, quan els pares ja havien tengut dos al·lots. De la infantesa, li agrada recordar-ne els anys a l'escola Mixta, però el que més l'apassionava era jugar al carrer, per on encara no passaven cotxes i, sobretot, "l'escudella que feia la iaia Conxita". A set anys, començà a estudiar solfeig i piano, de manera que es posà a teclejar, solfejar i escoltar els músics que sonaven en la festa major del barri. Al mateix temps, s'inicià en el món del teatre i recorda amb especial melangia quan Joan Alavedra acudia als assajos i els explicava coses d'en Pau Casals i d'altres personatges exiliats per la dictadura sobre els quals, en aquella època, quasi no es tenien notícies. Les primeres passes com a actriu varen ser a l'Orfeó Canigó del seu barri, a setze anys. Més endavant, arribà la dedicació a la música com a cantant, amb grans artistes del jazz, com ara Tete Montoliu, amb qui formà duet.
El Facebook, la “corrala” universal
Quan en George Orwell publicà el 1949 l'antitutopia 1984 va descriure fets i situacions futuribles que s'han complert i aquesta és una de les amargors del món actual; com ell avançà, els estats "moderns" han acollit fórmules totalitàries a través de dictadures...
José Ramón Bauzá: “Hi ha moltes persones del partit que no tenen llinatge aristocràtic”
José Ramón Bauzá neix el 16 de novembre de 1970 a Madrid, fill de pare militar mallorquí que coneix la seva mare en ser destinat a aquesta ciutat. Per això allà neixen ell i la seva germana. A vuit anys vénen a Palma, nova destinació del patriarca. José Ramón estudia fins a acabar el batxiller superior al col·legi de Sant Francesc i llavors retorna a Madrid per fer la carrera de Farmàcia a la Complutense. En acabar els estudis, la família es trasllada al Pont d'Inca Nou, i en aquesta barriada de Marratxí és on s'inicia en la política, perquè li proposen entrar a la junta local. A partir d'aquí, el 2003, serà batle de Marratxí, primer compartint mandat amb els independents i més tard, a partir del 2007, amb majoria absoluta; després es precipiten els esdeveniments: el designen vicepresident del PP i, després, president d'aquesta formació, i ell es compromet a realitzar un congrés extraordinari.
Eva Choung-Fux: “A Mallorca hi ha molta lletra menuda”
Eva Choung-Fux va néixer el 1935 a Viena. La seva mare era filla de camperols tirolesos, mentre que el pare pertanyia a una arrelada família austríaca. El llinatge Choung és herència del seu marit, un pintor coreà de qui se separà ja fa anys, mentre que el segon cognom, Fux, respon al parentiu de sang. La seva adolescència coincidí amb la Europa malalta de la II Guerra Mundial, mortalment farcida de feixisme emergent. Son pare -que lluitava en la Resistència i ajudava ciutadans jueus i gitanos a salvar la vida- fou destituït del seu càrrec oficial perquè es negà a col·laborar amb els nazis, per la qual cosa va estar quatre anys sense feina i alguns mesos a la presó. La família Fux patí també els bombardejos de Viena i, quan l'esmentada persecució política es va fer insuportable, hagueren d' amagar-se durant una llarga temporada en una remota zona rural,
Guillem Ginard: “No és difícil ser honrat”
És nascut a Campos el 1974, en el si d'una família no gaire nombrosa: son pare és pubil, la mare tenia un germà que morí prou jove i ell fou fill únic fins als onze anys, que és quan va néixer l'únic germà que té, que actualment prepara oposicions per a notari. A ca seva es dediquen des de fa trenta-cinc anys al cultiu de flors, i, de fet, el pare fou un dels pioners del clavell a Mallorca, però es tracta d' un negoci que "ja no és rendible i ho ha hagut de deixar anar". Tot i això, la família encara regenta una floristeria devora la pastisseria Pomar, dirigida per la mare, perquè el patriarca ja s'ha jubilat. Guillem estudià Filologia Hispànica i Història a la UIB, fou cap de Relacions Institucionals del Consell de Mallorca, director Insular de Cultura, batle de Campos i líder d'Unió Mallorquina d'aquesta localitat des del 2003 fins al 2010.
Arún Kumar: “El meu fill pot arribar a ser com Barack Obama”
Va néixer el 1980 a Pehowa, a la regió de Haryana, al nord-oest de l'Índia, a uns 300 quilòmetres de la frontera amb el Pakistan, fill únic d'una família d'agricultors (arròs, blat de les Índies) de religió sikh, doctrina que sorgí el segle XV amb el guru Nanak i que es desenvolupà en el si del conflicte entre l'hinduisme i l'islam. A vint anys decidí cercar una vida millor a París, on treballà en un taller de serigrafia en mariol·los. Aleshores un amic seu que feia feina a Mallorca a l'hoteleria -l'ofici més corrent entre els poc més de 3.000 hindús que hi viuen actualment- li parlà de les bones condicions laborals a l'Illa. Així que quatre anys després Arún s'instal·là a Palma.
Joan Vich: “Si desapareguéssim els humans, el món milloraria”
Va néixer el 1952 a Son Ametller de Marratxí, on els padrins hi havien fet de pagesos i, en tenir dos anys, la família es traslladà definitivament a Son Ferriol, on la seva infància va transcórrer entre jocs de carrer i els seus primers grafits -quasi sempre molins (que li costaren més d'una bona batculada)- a les parets de la casa. Aviat prosperà aquella originària actitud pictòrica, perquè en passar el primer de batxillerat amb molt bones notes son pare li demanà què volia de premi i ell demanà una caixa de pintures. Allò fou el principi. Es posà a pintar els diumenges matí en sincronia amb el seu amic Tomàs Horrach, que acabaria essent un pintor realista i molt acadèmic. Poc després, ja tengué clar que volia estudiar belles arts i per això es matriculà a l'Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, de Barcelona, per a continuar més tard a Ciutat amb Torrens Lladó.
Bernat Pujol: “Jo no em puc sentir d'Espanya”
Neix a Ciutat el febrer de 1951 sota el signe d'aquari, però diu que no creu en els designis astrals, a pesar que en el seu cas hi ha coincidències, perquè els adscrits a aquest signe zodiacal són persones creatives i que diuen les veritats a la cara, com ell. Les principals pinzellades de la seva infantesa són escenes familiars en una casa de camp dels seus pares a la carretera de Sineu, amb la pau d'aquell indret; però té un mal record del primer col·legi on començà a formar-se, perquè -segons ell- aleshores les monges de la caritat de La Soledat inoculaven als alumnes tota una sèrie d'idees pulcrament sintonitzades amb la ideologia franquista, pròpia de l'època, i allò el va traumatitzar. Més endavant, després de treballar un temps de comptable, partí cap a París per estudiar escenografia teatral. Recorda aquella experiència com un alliberament.
Xavi Canyelles: “A Espanya, la nació gran hauria de respectar les nacions més petites”
Va néixer de costat -potser com a premonició d'una futura vocació d'humorista- el 13 de desembre de 1976. Es preparà com a il·lustrador i dissenyador gràfic. Al mateix temps començà a interessar-se en temes de naturalisme i dirigí la seva atenció cap al món dels insectes, sobretot dels escarabats. El fet de dibuixar retrats i situacions humanes, combinat amb un sentit de l'humor innat, el dugué a una actitud caricaturitzadora que amb el temps desembocà en un espectacle d'humor que ha professionalitzat com a activitat complementària. L'hem vist a la televisió fent imitacions i monòlegs, i el podem sentir encarnant Jaume Matas, Rafel Nadal, Matias Prats i la duquessa d'Alba, entre d'altres, a Gabinet de crisi (IB3 Ràdio).
Emilio Sánchez Portillo: “He perdut la moral per complet”
Va néixer el 1945 a Moraleda de Zafallona, prop de Granada, i passà la infància a l'orfanat del Niño Jesús. A tretze anys ja treballava de forner i repartidor de pa a domicili. No arribà a conèixer son pare perquè "un dia se n'anà a cercar tabac i encara no ha tornat", però recorda la mare com una dona molt activa, una gran treballadora. A 18 anys vingué a Palma per fer-hi el servei militar i s'adonà que a Mallorca era bo de fer trobar una feina ben pagada, així que decidí quedar. Conegué a qui seria la seva dona, amb la qual ha arribat a tenir cinc fills, que també era granadina, d'Almuñécar. El 1968 es casaren i s'instal·laren a Son Gotleu perquè la família d'ella ja hi vivia. Al principi treballà a la construcció -a vuit-centes pessetes per setmana, a Danone i altres empreses, però hi durava poc, perquè havia començat a tenir problemes amb la beguda.
Leo Bassi: “Vull que la gent visqui millor”
Va néixer a Nova York el 1952 en el si d'una família italiana amb sis generacions dedicades al circ i amb un avantpassat que havia lluitat amb Giuseppe Garibaldi, militar i polític que a partir de l'any 1848 féu les primeres passes a favor de la unificació d'Itàlia. El seu...
Cristòfol Soler: “Has de governar seguint els principis, no les enquestes”
Nascut a Inca el 1956, va viure una infància prop dels seus padrins. Amb un d'ells estiuejava a Can Picafort i l'altre era un pagès de socarrel que cantava cançons damunt l'era, terminal testimoni de tota una època ja desapareguda. Els seus pares foren estrictes en la seva educació i ara ell els ho agraeix amb total convenciment. És un gran llegidor, s'ho empassa tot i millor si és en les llengües originals, francès, anglès, castellà o català. Admira sobretot Mossèn Alcover, per la seva tenacitat i perquè conjuminava "valors molt mallorquins". Fou diputat, conseller, president de Parlament i el 1995, president del Govern balear, però el seu propi grup parlamentari l'obligà a dimitir sis mesos després, en una escena política que molts connotaren amb les punyalades de Brutus.
Kake Portas: “Estic en plena adolescència artística”
Marià Portas Palou Kake és un artista sorgit de l'artesania. Va néixer el 21 de juliol de 1957 a Palma, però tot d'una que pogué es traslladà a Esporles, on ara habita una casa antiga, a prop del torrent, amb la dona i els seus dos fills. Estudià Disseny Industrial per l'Escola d'arts i oficis de Ciutat, solfeig, cant coral i piano, harmonia moderna i jazz. Al principi treballà a l'empressa familiar (Mudanzas Portas); al mateix temps, començà a vincular-se amb formacions de música popular i va aprendre a representar en cartró-pedra figures mitològiques populars mallorquines: gegants, dimonis, dracs i personatges de la història, com també a dissenyar i a construir decorats per a espectacles teatrals. Tot això es va anar convertint en professió i va ser una primera passa iniciàtica per després entrar de ple en el món de l'escultura.
Sergi Roig: “Allà on mors, allà quedes”
Va néixer a Tomsk, a la Sibèria central (hiverns a 45 sota zero i estius a 40 graus positius), un mes de juliol de fa quinze anys i els seu pares, amb problemes amb l'alcohol, en veure que tenia les cames a l'esquena per haver nascut amb l'espina bífida, l'abandonaren al carrer. La Policia els tancà a la presó i Sergi quedà en un orfenat. Quan tenia dos anyets, Sebastià Roig, exbatle de Campos i president de l'ONG Infants del Món, el va veure en una de les habituals visites a institucions russes d'acollida. Es posà a plorar i va prendre immediatament una secreta decisió. En arribar a Mallorca comentà els seus sentiments a la seva companya, Queta Alzamora, i tots dos decidiren adoptar-lo. Mesos més tard, quan Sergi arribà a Mallorca, començà un rosari d'operacions i tractaments.
Bartomeu Mestre 'Balutxo': “No veig ningú capaç de liderar l'esperança”
És un home creatiu, pensador, sempre compromès amb la literatura, l'art escènic (va tenir una breu etapa d'actor), la política(PSM i ERC) i lligat també amb l'acció social de Sa Nostra. És un "reserva felanitxera del 1952", que de menut ja aprèn l'amor per la terra al si de la família; llavors es va configurant com un republicà sense pèls a la llengua i avui dia es troba en les més acarnissades trinxeres d'opinió. De menut destacava en matemàtiques i literatura; de gran, és conegut per la seva retòrica directa i un estret compromís amb Mallorca com a nació; és lector de Salvador Galmès i amic i biògraf de Guillem d'Efak, amb qui comparteix la seva filosofia poètica. Bartomeu diu que els mallorquins som un poble que no sap que és poble perquè li sembren de sal la memòria i el tracten a bastonades, però a dia d'avui la principal bastonada és la corrupció dins les institucions balears i la manca d'un horitzó comú mínimament engrescador.
Mònica Pastor: “Record un Guillem generós i obert”
Neix al barri de Sarrià de Barcelona, escorpina del novembre de 1955. Viu una infància corrent, però alterada per una germana amb poliomielitis que preocupa constantment la família. A devuit anys guanya oposicions a tres entitats bancàries i tria el Banc Industrial de...
Joan Maria Melis: “No podré ser mai de dretes”
Neix el 1926 a Santander, fill de mariner. Així que la seva sensació global d' infantesa és un poc de transhumància de port en port, perquè de ben menut la família parteix cap a Andalusia i viu els seus primers anys entre Cadis i Màlaga, fins que a deu anys arriba definitivament a Mallorca, just quan comença la Guerra Civil. Aleshores el pare és destinat a Maó, mentre que mare i fill queden a Mallorca sense poder-se comunicar amb ell. A denou comença a fer teatre radiofònic, a continuació passa a formar part de la companyia Artis, amb els enyorats Cristina i Juanito Valls, mestres de la majoria d'actors mallorquins. Després arriba un lapsus d'inactivitat teatral perquè es casa (amb una "supermallorquina", sempre diu ell).
Maria Cózar: “S'ha d'atendre el malalt amb la màxima qualitat assistencial”
Va néixer a Alacant fa cinquanta-dos anys amb la vocació sanitària incorporada. El 1976, quan l'hospital de Son Dureta va adquirir l'acreditació docent per a la formació interna de postgraus, es traslladà a Palma per convertir-se en infermera. Al principi, treballà a urgències i més tard fou una de les primeres a administrar quimioteràpia. Quan ja es trobava laboralment estabilitzada, es va casar amb un mallorquí i hi va tenir dues filles que s'han estimat més estudiar dret que seguir el camí de la mare. Han passat més de trenta anys i na Maria encara té la fama de ser una infermera que no escatima els sentiments a l'hora de tractar amb els pacients. De fet, és fervent partidària que la ciència mèdica s'humanitzi, perquè està convençuda que una ment psicològicament agombolada pot fer front molt millor a qualsevol malaltia.
“No sé si és més depredador Hanníbal Lecter o un polític”
Agustín Martínez 'El Casta' neix a Palma el mateix 1963 que vénen al món un ramellet de celebritats com ara Helen Hunt, Eros Ramazzotti i Tarantino. Estudia sense traumes a l'escola del seminari de Sant Pere durant una infància que ell qualifica de meravellosa i ja prou més granadet fa un canvi professional entre dues feines antagòniques, perquè passa de ser funcionari d'Hisenda a dedicar-se a l'humor, trànsit que justifica explicant que el seu cervell en aquell moment va experimentar una transició, però tenint en compte que ja hi havia el caliu interior adequat per desenvolupar més endavant tota una carrera artística. En el seu proper espectacle, a l'Auditòrium de Ciutat (6, 8, 9 i 10 de gener), potencia el sainet polític a través de personatges com Corleone, que rep una trucada urgent de Jaume Matas.
“Jo vull morir a una terra lliure”
Jaume fa 71 anys que és al planeta. Ha passat més de mig segle amb la gent pobra. Fins ara la culminació de la seva lluita ha estat Can Gazà, centre d'atenció terminal per a persones en una situació desesperada. Però recentment s'han ampliat els seus horitzons: li han fet donació de Sa Casa Llarga, que es una extensió que bordeja amb el solar del nou hospital de Son Espases. Es tracta d'una finca anteriorment llogada a un alemany que hi construí diversos hivernacles per a flors i una petita nau comercial, a uns 40 metres d'una gran casa de bellíssima presència, on ara per ara s'allotgen persones sanes, però desemparades; gent d'aquí caiguda en desgràcia econòmica o immigrats, persones que han de reconstruir la seva vida des de zero.
“Sempre m'estim més la creació pròpia”
Devers els anys 60 arrenca dins la Nova Cançó, però les circumstàncies de la vida esvaeixen de moment la seva carrera artística, perquè es casa, se'n va a viure a Londres, arriben els fills i, de moment, la família i la feina de professora d'anglès no deixen lloc per a la música. Més endavant, en el decenni dels 80, quan els fills estan surats, funda Música Nostra amb Toni Roig i Pep Toni Rubio. I se sent còmoda dins el folklore, però necessita fer una passa més, afegir creativitat a les cançons populars, així que el grup experimenta un temps amb Siurell Elèctric, una aposta innovadora que transporta la tonada popular al pop-rock. Mentrestant, es consolida l'èxit de Música Nostra, però ella encara du el corquet de la seva individualitat com a cantautora.
Paquita Tomàs: “No som practicant, però vull creure que hi ha un déu”
El 1943, quan vengué al món, el seu barri de Santa Catalina encara transpirava un ambient obrer, amb antics tallers, organitzacions gremials, cellers, tavernes i fàbriques que desapareixerien vint-i-cinc anys després, en dirigir l'habitant la seva mirada cap al turisme. Així que na Paquita va créixer dins d'un decorat de plena postguerra en constant transformació. Llavors es casà, tengué dues filles i començà a desenvolupar una existència normal, però sense sospitar que un dia la seva vida faria un tomb espectacular gràcies a un mitjà, la televisió, que en aquells moments encara començava a desenvolupar-se. Succeiria allà pels anys 90, en guanyar a Madrid el primer premi d'un concurs de cuina auspiciat per Jesús Hermida en què s'havien d'elaborar els millors plats amb el mínim pressupost.
Josep Massot i Muntaner: “Els Borbons no han estat mai uns reis ideals”
Josep Massot i Muntaner, nascut a Palma de Mallorca el 1941, es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des del 1962. Des del 1971 hi dirigeix les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d'Or, Randa i Llengua i literatura, i codirector de la Catalan Historical Review, com també membre de nombroses entitats acadèmiques. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels Països Catalans.
Antonio Pareja: “En el tema de la grip A hi ha hagut massa cares i veus”
Neix el 10 setembre 1956 a Llucmajor, fill de pares immigrats des de Jaén. Estudia el batxillerat elemental al col·legi Manjón de Palma fins als 14 anys, quan el seu pare té una embòlia i queda hemiplègic. Aleshores es posa a treballar i estudiar alhora, acaba el batxillerat al Ramon Llull i aconsegueix una beca, així que es matricula a la facultat autònoma de medicina de Barcelona i fa la carrera amb l'ajut de qui avui dia és la seva dona, a qui coneix el 20 d'agost de 1977 a un recital de Raimon al teatre romà del Poble Espanyol, mentre ella intenta traduir les lletres a una amiga seva. N'Antonio veu que el resultat no és gaire ajustat, s'incorpora a la conversa i Raimon acaba unint-los en matrimoni.
Tomeu Vidal: “Som aquí per posar en marxa una il·lusió”
Neix el 1961 a Palma, es llicencia en Dret trenta anys després a la UIB i el 1983 s'incorpora a UM, on puja graons fins que l'octubre de 1992 l'asseuen al seient més alt del la Conselleria de Cultura, però només tres mesos després dimiteix fulminantment, potser obligat per una conjuntural i subterrània política de pactes, és a dir, per un tema de clavegueres. Fitxa pel Partit Popular i desapareix de la passarel·la política. Ara, fa poc, el veim ressorgir amb el cap coronat pels llorers de la supervivència econòmica i ideològica del Reial Mallorca, en una nova etapa d'interessants paràmetres perquè, al cap i a la fi , la presidència d'un club de futbol pot ésser, a més d'allò esportiu i econòmic, una plataforma per consolidar o crear valors, idees, iniciatives de país.
Jaume Reynés: “No m'agrada gens la banalització de la vida”
Font: youtube.com Neix a Alaró el 6 de febrer de 1941, de pares immigrats des de Caimari i Santa Maria. De ben menut el fan blauet de Lluc i estudia el Batxillerat. Llavors, quan encara és un adolescent de quinze anys, es converteix en novici al monestir de la Real, es prepara en Filosofia i Teologia al santuari i a vint-i-cinc l'ordenen sacerdot. Es llicencia en Teologia i Bíblia a la Universitat Gregoriana i al Pontifici Institut Bíblic de Roma, i durant els anys setanta imparteix classes de Sagrada Escriptura a Mallorca. Insatisfet, parteix cap a la República Dominicana, on passa els millors anys de la seva vida dedicat a la pastoral bíblica, formant vocacions religioses i laicals. Té un treball que l'apassiona, emmarcat dins de les seves aspiracions espirituals però, així i tot, avui dia reconeix que enyora tot el que es va perdre.
Joan Miquel Artigues “En aquesta professió sempre és més útil aprendre a assumir els fracassos”
Amb vint-i-vuit anys de vida, iniciada a Manacor, mai no ha sentit res semblant a una cridada divina i, mirau Déu meuet, ara per ara es veu encarnant a un sant baró que volia ser missioner, però que ha estat destinat a una tranquil·la parròquia mallorquina imaginària de Sant Jeroni de la Roca, a la telenovel·la d'IB3 TV Mossèn Capellà. Aquest paper és un arquetip molt marcat, però a ell no li fa por el perill que el públic l'encaselli per a sempre dins del personatge. Tampoc no l'espanta el frenètic ritme amb què es treballa a la sèrie, haver d'estudiar cada dia nous guions i amb poca antelació, o els continuats assajos amb un alt nivell d'exigència. Així que avui dia Joan Miquel viu totalment abduït pel mossèn i no li queda temps per al personatge real, per escoltar la seva música de jazz o per als llibres d'assaig i teatre.
Francesca Valentincic: "Quan una persona no coneix la llengua d'un país no pot entrar-hi"
Va néixer a Mantova, al nord d'Itàlia, el gener de 1966. Estudià al Liceu Lingüístic i començà a treballar de guia turística. En un viatge de treball vengué a Mallorca, sense saber que s'enamoraria de l'Illa i d'un jove de Petra, amb qui es casaria poc temps després i amb qui tendria dos fills, que en certa manera són el motor inicial de la seva carrera literària. Perquè tot començà anys després, mentre esperava que els nins sortissin de l'escola quan, per passar el temps, anava recopilant a una plagueta anècdotes que havia sentit contar al seu padrí. Aquelles anotacions es convertiren en la seva primera obra. Francesca conta vides creuades de personatges a mercè de circumstàncies especialment dramàtiques.
Biel Massot i Muntaner: "Tots som fills d'una època, d'unes servituds i d'uns condicionants"
Biel Massot i Muntaner és un Gran Reserva marratxinera del 1957. Les seves activitats van des de la premsa escrita, radiofònica, digital, fins a treballs en docència, edicions, música, fotografia i investigació. El 1981 creà la revista Pòrtula, a partir del Grup d'Esplai "Focs i Olles", de Pòrtol, del qual feia part i n'era cofundador. El seu personatge de referència és el gran mestre Bach. Té el corpus complet de la seva obra, en dues edicions diferents, endemés de moltes versions puntuals de re-creadors que hi han aportat elements propis.
Els mallorquins ens passam la vida entre un "tanmateix" i un "ja ho veurem"
Fou la primera jove portelana que es va separar oficialment i, a pesar de la tradicional pressió de control social -que sempre sòl ser més accentuada a la ruralia- no notà al poble una reacció hostil manifesta. De fet, la gent fèia com si no hagués passat res, però ella s'estimà més agafar els atapins i partir cap a Palma. Allà es trobà amb dues filles menudes, sense un futur clar, amb l'imperatiu de començar una nova vida, així que es ficà dins de la hoteleria, trobant totd'una a les cuines el refugi on podia satisfer una vocació gastronòmica innata.
Elisa Pons: "Encara escolt gent que troba que no n'hi ha per tant amb la corrupció!
Font: youtube.com El moment més important de la seva vida es produeix durant el 2002 quan als trenta-set anys li diagnostiquen un càncer de mama. Aleshores la seva lluita diària canvia de color i de forma, es trastoca l'ordre de prioritats. Tanca files al voltant de la família i els bons amics(els altres desapareixen misteriosament, perquè el càncer no és contagiós, però la por, sí). Aleshores decideix estar en primeríssima fila en l'educació dels seus quatre fills i el conreu del seu camp afectiu.
Jaume Pallarés: “Vaig haver de desaprendre el que tenia mal après”
Es va criar a Barcelona, al passeig de Gràcia, en un entorn benestant, però el seu pare, Lluís Pallarès i Torruella, com a artista pintor dotat amb una ampla mirada intel·lectual, vivia absent de les dinàmiques burgeses ràncies de l'època. La seva nova vida començà el 1972, quan deixà els estudis de dibuix a l'escola Massana i partí cap a l'Índia per veure món i conèixer altres maneres de viure. Eren els anys de la contracultura, propers al maig francès i molts de joves veien en el viatge a l'Orient una alternativa de conceptes. Ell no sabia que pel camí s'enamoraria d'Afganistan i que tendria una llarga estada a aquest país i a Pakistan, al llarg de la qual abraçaria la fe musulmana.
Maruja Alfaro: "Els mallorquins ja no som el que érem"
Veig la seva llarga trajectòria d'actriu com un prolífic i exitós assaig general. Després vé un temps de meditació a través de l'activitat pictòrica i més tard trob l'artista definitiva, l' escriptora que comprimeix tot això amb paraules precises i mesurades a "Catalina sota els arbres", "No tot foren flors" i "Nits perdudes", novel·les que esmiquen l'odi de la guerra civil, reivindicant la innocència com antídot davant les crueldats que un infant mai no hauria de percebre, amb l' amor com a excipient inevitable en tots i cada un dels actes de l'existència.
Xisca Aguiló: “He tornat una mica agnòstica”
Ara, a cinquanta-sis anys, recorda poc de la infantesa; més aviat sensacions inconnexes: l'olor de coure les panades, els pots de nata a la lleteria de la padrina, la font de la cala d'Estellencs, amb l'aigua i la fruita en fresc... Aleshores era una nineta grassa, tímida, grisa, que estudiava a la "Casa Madre" de la Puresa.
Manuela de la Vega: "Sempre he cregut en l'amor"
Font: youtube.com Neix el 2 de agost de 1958 a Madrid, filla de pare castellà i mare mallorquina i als catorze anys arriba a Mallorca, on els pares completaran una família amb una dotzena de criatures, a la qual Na Manuela hi recorda "molta alegria, rectitut, disciplina i obediència". Als desset anys li diagnostiquen diabetis juvenil i, com qui aquesta malaltia no produiex dolor, ella incompleix el règim sense adonar-se'n que el mal avança de manera sorda, inexorable, així que li arriba una insuficiència renal crònica que exigeix diàlisi permanent o canviar de ronyó i de melsa.
Manel Barceló: "Sempre he estat un rebel molt rebel"
Arribà al món fa cinquanta-tres anys al Pla de Na Tesa, quan tot plegat eren quatre horts i poques cases més, al voltant de l'església. Pesà cinc kilos i la seva mare sempre li conta que en nèixer quasi la va matar i que, quan les veïnades demanaren què havia estat, ella contestà amb certa ressignació: "té uns collons com a melons!", perquè fèia temps que els pares volien tenir una nina; però al final els cinc germans resultarien mascles.
“La meva feina dóna sentit a moltes vides”
Va venir al món a Madrid, un dia de molta neu, fa trenta-vuit anys; el mateix 1971 en què naixia Greenpeace i que Franco designava Juan Carlos com a successor. Els seus pares eren comunistes, així que sempre anà a un col.legi públic, però el padrí patern fou tinent-coronell del franquisme, ferit el 1936 durant l'assedi republicà a l'Alcázar de Toledo. I era ell en persona qui alliberava el pare d'Ana Rosa quan encara era estudiant i el detenien els grisos.