Va néixer el 1945 a Moraleda de Zafallona, prop de Granada, i passà la infància a l'orfanat del Niño Jesús. A tretze anys ja treballava de forner i repartidor de pa a domicili. No arribà a conèixer son pare perquè "un dia se n'anà a cercar tabac i encara no ha tornat", però recorda la mare com una dona molt activa, una gran treballadora. A 18 anys vingué a Palma per fer-hi el servei militar i s'adonà que a Mallorca era bo de fer trobar una feina ben pagada, així que decidí quedar. Conegué a qui seria la seva dona, amb la qual ha arribat a tenir cinc fills, que també era granadina, d'Almuñécar. El 1968 es casaren i s'instal·laren a Son Gotleu perquè la família d'ella ja hi vivia. Al principi treballà a la construcció -a vuit-centes pessetes per setmana, a Danone i altres empreses, però hi durava poc, perquè havia començat a tenir problemes amb la beguda.
Superà la situació i aconseguí surar la família, però avui dia la seva economia és precària: ell cobra vuit-cents noranta euros de jubilació; la dona, cinc-cents vuitanta, i només d'hipoteca ja en paguen sis-cents, però així i tot encara tenen a dinar cada dia la prole, perquè la major és a l'atur, la segona espera un infant i el seu home no troba feina i, a més, també tenen a dinar un fill que viu tot sol, un altre que viu amb una al·lota que ja tenia una criatura, amb una altra de camí i, sobretot, cuiden el quart, que té una minusvadesa psíquica i rep tractament al Mater Misericordiae. Actualment, després de quaranta anys al barri, Emilio coneix la història de tothom i els seus problemes i per això està content de considerar-se una espècie de batle honorífic de la comunitat.
Quins són els problemes més importants que té el barri.
El primer és la convivència; i acabar amb la droga, el segon. Sempre hi ha crits, escàndols, finques senceres sense aigua, brutor pertot arreu, robatoris de cotxes, fins i tot s'arriben a endur les portes del carrer. La Policia ve a fer la "volteta" quatre o cinc dies seguits i llavors desapareix.
Què va passar realment en els aldarulls d'agost de 2009, quan negres i gitanos s'enfrontaren al carrer?
Allò que digueren que la baralla sorgí per unes ulleres és una mentida com un temple! Els que venen drogues marcaven terreny, era un conflicte de territori entre els clans de la droga.
Us sentiu insegur a Son Gotleu?
Sí, perquè hi ha gent molt violenta. A mi m'agradaria que qualsevol dematí vingués el senyor "governador" i prengués un "cafelito" per aquí i veiés que a qualsevol bar sempre hi ha aquella persona conflictiva. I n'hi ha un que li diuen "el bar de la metadona", freqüentat per ionquis que els duen la metadona directament allà, tranquil·lament.
I vós, què deis als fills o als néts davant aquestes realitats?
Que el que han de fer és limitar-se a "veure, escoltar i callar", no es poden enfrontar amb ningú.
Però els heu educat perquè ho aguantin tot? Perquè si són ximples en aquest món de pillatge, queden indefensos.
La veritat és que en aquest món si vas per la llei estàs perdut. Jo els dic allò de "si no pots amb l'enemic, afegeix-t'hi". I, per tant, viuen la seva vida i es limiten a mirar allò que passa, sense fer res.
Creis que el tema té solució? Això tornarà a ser alguna vegada un barri tranquil?
No, no... Jo ja n'he perdut l'esperança i no sé si els meus fills o els néts ho arribaran a veure! Però no, no té la tendència d'arreglar-se.
Però vós i la vostra dona aguantau aquí...
I on he d'anar, amb l'edat que tinc, com estam de salut i amb les pensions miserables que ens donen?
I com ho feis per sobreviure i, a més a més, alimentar els fills?
Mirau, ara tenc el cotxe romput i com que no tinc pressupost, el tinc allà, aturat, fins que en tingui. Els horabaixes ajut una mica a un bar i també duc quatre cosetes per menjar. A més, el propietari sovint em dóna una mà.
Quins valors manquen a la societat?
Valors? Jo he perdut la moral. De valors, ja no en queden a ningú!
No creis en els valors humans?
Ja us dic que he perdut la moral per complet. Que a un pobre treballador li posin una multa, o l'embarguin, i llavors als polítics que roben grans quantitats no els passi res, jo no sé fins a quin punt arriba la justícia.
Què pensau de la corrupció política?
Això es veia venir. Ha existit sempre, encara existeix i sempre existirà. El doblers són molt oiosos, betzols, tothom peca d'això. Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado, Manuel Fraga... són els pocs polítics honrats que hi ha hagut, però els altres són un grapat de pocavergonyes i lladres.
Què els diríeu, a aquests polítics?
Que ja que han buidat els comptes públics no ens atabalin amb embargaments, sancions... Que ens deixin alenar tranquils i que ens deixin menjar.
Quina ha estat l'alegria i el disgust més gran que us ha donat la vida?
L'alegria més gran fou quan la meva dona em digué que esperàvem la nostra filla major. Vaig sentir... (s'emociona). I el disgust més fort, què voleu que us digui, si tot han estat més penes que alegries!
Què ha de tenir una persona per superar les adversitats, per sortir endavant?
No tirar mai la tovallola. Jo a quaranta anys ja estava totalment acabat per la beguda i vaig estar a punt de fer-ho. Però llavors vaig pensar: "Però bono, i què m'han fet la meva filla petita, els altres i la dona, quina culpa en tenen?". I així, vaig anar sortint del forat, "a poc a poquet", i ho vaig superar.
Considerau que la vida s'ha portat bé amb vós?
No, no, de cap manera, de cap manera! Molt malament, s'ha portat molt malament! Ha estat molt injusta. He fet favors a tothom i de vegades m'han pagat fins i tot amb garrotades. Jo he rebut molt poc de la societat. Quasi res. bé, o res de res!
Si us tocàs la loteria, com en gastaríeu els doblers?
Bé, ajudaria una mica els fills, perquè n'hi ha que ho estan passant molt malament.
Sortiríeu de Son Gotleu?
No... On hauria d'anar?
La idea de Déu té a veure amb vós?
Gens ni mica. Crec que només he trepitjat una església el dia de la primera comunió, en casar-me i ja n'hi ha prou.
Però no seria més còmode que hi hagués un déu que fos el responsable final de tot plegat?
Si és veritat que existeix un déu, no posa les coses en el seu lloc; i si ho fa, tarda massa. No crec en déu, ni prop fer-s'hi!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
HE CONOCIDO A EMILIO MUCHOS AÑOS.TRABAJAMOS JUNTOS EN DANONE.SIEMPRE LE ADMIRÉ POR SU AFAN DE SUPERACION Y SU CONCEPTO DE LA VIDA. ERA LA ALEGRIA DEL CENTRO. Y LO SIGUE SIENDO. UN EJEMPLO DE SUPERACION, Y UN EJEMPLO DE PERSONA. DESDE AQUI,EMILIO RECIBE UN ABRAZO DE TU SIEMPRE AMIGO. MIGUEL ANGEL PEREZ. ¡AH Y EL PERIODICO Y AL REALIZADOR DEL REPORTAJE GRAFICO,ENHORABUENA.
ole mi tiooooooooooooooooooo un abrazo familiaaa aki falta el himno de Son Gotleu jajaj cantal ti k sabes ...
Quina pena, la veritat. És ben bé un prototip d'aquella gent que, tot cor, va fer un acte de coratge empesos per les ganes de fer-se un lloc en aquesta vida. Empesos pels amos de l'Estat dels espanyols, van ser eina de colonització per a aquests, i rebuts pels mallorquins renegats panxacontents, desitjosos de tenir força carn de canó per triar i remenar. Això és el que han estat un bon gruix d'aquella eina de colonització/castellanització de Mallorca als anys 60/70, carn de canó: tot cor, però sense tenir clar qui els fotia les garrotades, sense saber a què es podien aferrar i sense saber que el més important primer de tot era comprendre el joc que els empenyien a fer i com se'n podien sortir de les normes establertes. El primer era saber on havien anat a viure realment -les condicions afavorien l'aïllament, la propaganda els empenyia a pensar que no havien anat a cap indret diferent, les feines per anar tirant els dificultaven l'esforç de descobrir la Mallorca real- i esdevenir part de la societat mallorquina, sense exclusions, sense estigmes, sense limitacions.