Les sigles PALIC corresponen a Pla d'Acollida Lingüística i Cultural, un programa destinat a alumnes nouvinguts a les Illes Balears, amb la intenció que es puguin integrar de la millor manera possible al nostre sistema educatiu. Es tracta d'un pla destinat a aconseguir, bàsicament, que els alumnes que acaben d'arribar al nostre arxipèlag s'apanyin mínimament amb la intercomprensió lingüística i que coneguin, també mínimament, els usos i costums, els valors compartits, de la nostra part del món.
L'acollida lingüistica i cultural de la població immigrada, a diferents llocs del món, funciona, també, de maneres diferents. Tenim, per exemple, el cas dels països francòfons, que tenen l'hàbit -igual que els anglòfons o els castellanòfons- de preferir la immigració que no ha de ser incorporada lingüísticament. Així, posem per cas, a un lloc com el Quebec (la part francòfona del Canadà), específicament tenen establert que es primarà la immigració procedent de països on la llengua franca sigui el francès. A França fan igual. Fa uns anys vaig ser testimoni de la «rebuda» a França -a unes dependències del ministeri de l'Interior, on un servidor anava d'observador- d'unes senyores procedents del Marroc, entrevistades evidentment en francès, a una de les quals se li recriminava la seua mala pronúncia en la llengua de Molière. No bastava que parlassin francès, aquelles persones que acabaven d'arribar a París: calia que el parlassin amb el mateix accent que es fa servir a l'Illa de França (regió de París).
N'hi ha d'altres que no primen els immigrats que parlin la llengua del país (generalment perquè no poden fer-ho, o perquè no tenen els mecanismes per implementar-ho). És evident que, posem per cas, Eslovènia no pot primar els immigrats que parlin eslovè, perquè no n'hi ha. A Flandes sí que ho podrien fer, perquè hi ha excolònies holandeses que parlen neerlandès com a llengua de comunicació internacional. Però segurament n'hi ha pocs que, des d'Indonèsia, posem per cas, es traslladin a Bruges, a Anvers o a Ostende. En aquest cas, també existeix un pla d'acolliment lingüístic i cultural. Senzillament, els alumnes escolaritzats procedents de fora de Flandes (ep, els que hi van des de Valònia també, per molt belgues que siguin tots) tenen l'obligació d'assistir durant tot un any a classes de neerlandès, combinades amb alguna sessió d'explicacions sobre el funcionament de les institucions i d'altres elements de la societat flamenca. Aquests al·lots fan un horari complet de classe de Neerlandès, sense altres matèries, i sense mesclar-se amb la resta d'alumnes fins que parlen i escriuen fluïdament la llengua del país.
Al País Basc, gràcies al Concert Econòmic, que fa que no estiguin brutalment escanyats financerament per l'Estat com ens ocorre a nosaltres, alliberen professors durant tot un curs acadèmic, amb tota la paga, bescanviant-los l'horari lectiu per classes d'euskera. Hi ha, permanentment, professionals de l'Educació que fan un horari complet de quaranta hores setmanals d'aprenentatge de la llengua del país. Amb la qual cosa, volis nolis, acaben perfectament preparats per ensenyar en euskera, siguin d'on siguin, tenguin la llengua materna que tenguin. Últimament, aquests plans de xoc s'han estès també al sistema sanitari, sembla que amb prou èxit. També existeixen programes semblants per a periodistes i per a d'altres professions que tene la llengua com a element fonamental.
Particularment, consider que, per incorporar lingüísticament al nostre sistema educatiu els alumnes nouvinguts, és totalment necessari ampliar el programa del PALIC. I reequilibrar-lo una mica. M'explicaré: no té sentit que uns estudiants que estan immersos en una societat molt majoritàriament castellanoparlant tenguin les mateixes classes de castellà que de català. És obvi i evident que necessiten moltes més hores de Llengua Catalana, per tal de poder-se posar en situació de poder entendre i participar normalment en una classe impartida en català. La solució probablement seria la flamenca: posar tots els nouvinguts d'àrees no catalanoparlants a fer classes de Català de vuit a dues, cinc dies a la setmana, durant tot un curs. Amb tota probabilitat, especialment si la formació es feia en grups petits, al cap d'un any, tots aquests al·lots dominarien el català sense cap problema. I, per tant, podrien participar amb tota normalitat de la resta de classes. I no distorsionarien la implementació lingüística d'aquestes classes, com d'habitud ocorre actualment.
Hem de saber que una de les característiques que tenen les llengües és que es poden aprendre. Encara que el cònsul d'Equador a les Balears no se n'hagi assabentat.
