De fa un temps ençà he notat, dins els cercles que m’envolten, nostàlgia d’un temps que «fou millor». Un temps que cap de nosaltres ha viscut, almanco no d’adults. Regnava la pau social, s’acceptava la normalització lingüística amb consens…, tot anava be. De bé que anava, es podia aplegar des del president del Govern i aquell famós actor amb nom de teatre municipal, fins a la presidenta del Consell i el president del Mallorca a un vídeo de Canal 4, per a Nadal, cantant una nadala, com si fos un «We are the world» nostrat.

Aquesta enyorança s’estén a un PSM impolut, guardià d’essències nostrades, espasa de la nació i bastió contra els atacs al nostre país; un partit que com «un llogaret del nord habitat per gals indomables rebutja una vegada i una altra vegada ferotgement l'invasor». I també a una Unió Mallorquina descorruptitzada que tenia per líder una reina de la comunicació que faria morir d’enveja qualsevol spin doctor sortit de la facultat de Ciències Polítiques de l’Universitat Pompeu Fabra o de la Complutense de Madrid.

Però com qualsevol nostàlgia, simplement en queden els bons records. No es recorda que en aquell temps el matrimoni homosexual no era legal, el Trenc feia poc que s’havia protegit gràcies a la mobilització popular o el primer Govern d’esquerres seria tombat per l’unió sacra d’hotelers i polítics conservadors.

Aleshores, què és aquesta nostàlgia? Simplement i curta: el partit tenim ara no ens sacia a bastament. És com si s’hagués convertit en una facció econacionalista dissolta dins un partit ecosobiranista, amb tota la discussió bizantina sobre els sexe dels àngels que això vol dir. Qui clama pel retorn del Partit Socialista de Mallorca és perquè creu que Més ha renunciat a aquest PSM, com hem dit abans, impolut, guardià de les essen… bla, bla bla. Però, tot i la bonesa dels records, només en queden els bons. No es veu que el PSM era un partit tancat dins l’aquertip de les seues sigles (Pagesos, Sacerdots i Mestres), que no va arribar a les classes populars de tota l’illa i que, en definitiva, no va ser un partit guanyador, sinó de resistència.

Però, estimat lector, si has estat capaç d’arribar fins aquest punt de la meua retòrica feixuga escrita a la una de la matinada amb la sola companyia d’una copa d’Amazona, t’he de dir una cosa: no tot és dolent en aquesta nostàlgia. Oblidar fets traumàtics i només recordar allò que és bo pot ser profitós, amb matisos. Pot ser profitós perquè ens ofereix una nova fita cap a on anar. Pot ser profitós tenir una massa crítica de gent amb voluntat de crear un Més amb menys por de ser obertament nacionalista. Crec que és la primera passa de cara a una reestructuració del Partit (no orgànic, sinó polític).

Això no està exempt de polèmiques que ens duran a confrontació amb elements que no creuen que faci falta aquest reforçament ideològic del Partit; gent qui no considera Mallorca el vertader subjecte amb drets polítics, socials, culturals i, en definitiva, nacionals. Però no ens ha de fer por, aquesta polèmica. Un partit fort ideològicament pot encarar totes les batalles que se li presentin i, des d’aquesta fortalesa i des dels nostres principis, podem pactar amb qui toca a cada moment per aconseguir els nostres objectius.

En definitiva, i com a corol·lari planer. Aquest PSM idealitzat que somiam és a què hem d’aspirar que es convertesca Més. Un partit amb uns principis ideològics clars que assumeixen que 1) el nostre marc identitari és Mallorca, 2) les altres illes Balears són amb qui compartim un espai polític i és amb qui hem de cooperar i 3) el nostre marc cultural és el Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Des d’aquest punt de vista, tendrem clar amb quines condicions podem pactar amb el dimoni per tenir un diputat a Madrid, què hem de fer amb aquest diputat a Madrid, com i amb qui ens hem de presentar a les europees o quines relacions hem de tenir amb Maó, Perpinyà o Madrid; que de ben segur han de ser molt diferents de com són ara.