El vol anava d’Eivissa a Barcelona amb una hora de retard. A l’embarcar caminàvem per l’interior de l’avió, a l’alçada de la fila onze va tenir lloc aquesta dialèctica quan una hostessa em va preguntar:

Marta: ¿A qué fila van?
Emma: A la divuit
Marta: ¿Eh?
Emma: A la divuit.
Marta: A ver... ¿A qué fila van?
Emma: A la fila divuit
Marta: EN ESPAÑOL POR FAVOR...

Vaig callar. El silenci va durar quatre segons:

Marta: ¿A qué fila van?

Li vaig mantenir la mirada. Al cap d’un parell de segons més va dir:

Marta: ¿A la dieci...?
Emma: OCHO
Marta: ¡Ah! ¡Así nos entendemos!
Emma: Realment no m’has entès?
Marta: ¡Pues no! Por eso te estoy diciendo que me hables en español. Porque yo no hablo catalán!
Emma: El català es pot aprendre. Ho sé perquè sóc professora de...
Marta: Ala, ala... venga, venga... pase, vaya pasando.

A la fila 20 hi havia una altra hostessa dempeus. Li vaig demanar un full de reclamacions, em va dir que no, que això s’ha de fer per internet. Vaig seure al 18D. Na Marta era davant meu, fent les coreografies instructives de vol. Vaig sentir dins meu aquella tristesa, aquella cremor al cor, aquella sensació de tenir l’ànima ennuegada... Molts de vosaltres deveu saber de què parlo. Les indicacions de megafonia eren en espanyol i anglès. Sembla que aquesta companyia (que va ser fundada a Barcelona per catalans) renega clarament de la seva pròpia llengua. No sóc la primera (ni la darrera, malauradament) que pateix una humiliació pel fet de parlar en català. No vaig dir res, no fos cas que fessin venir una parella de la guàrdia civil per tirar-me fora de l’avió, com els va passar a dues senyores menorquines a Barcelona fa un parell d’anys (que les van expulsar abans d’enlairar- se per haver-se dirigit en català a la tripulació i per no haver sucumbit a les seves ordres de parlar en espanyol. També aquesta companyia els va negar l’opció de comprar un altre vol a l’aeroport, ho varen haver de fer per telèfon perquè així no les conegueren).

Vaig pensar a agafar una revista per distreure'm. A la butxaca davant meu només hi havia una bossa per vomitar, decorada amb un cor groc i un joc de paraules que podreu valorar vosaltres mateixos si mireu la imatge (ve a dir una cosa així: «t’estimem com d’aquí a la lluna i tornar»).

També hi havia un periòdic de construcció i disseny envellit que semblava abandonat per algun viatger. A la meva dreta hi havia un altre exemplar de bossa de vomitar rebregada i una revista bastant maltractada unida a la butxaca posterior d’aquell seient d’avió per un xiclet llefiscós. A la butaca de la meva esquerra hi havia un caramull de papers arrugats, una ampolla PET de cocacola quasi buida i un parell de tovallons de paper bastament usats.

Va parlar el comandant, en espanyol i en anglès. Deia que disculpes pel retard i que gaudíssim d’aquell vol. Després, a tot volum, va sonar una veu gravada presumptament femenina que, només en espanyol, posava el qualificatiu de delicioses a coses ingeribles que pots pagar en targeta o en efectiu.

Tot aquest mal tràngol em va produir una mena de desorganització interna, un malestar incòmode, ja no tenia esma de pintar amb la meva nena de vuit anys i mig durant el vol tal i com havíem planificat les dues. Per això ella es va enfadar, jo estava trista, ella tenia les seves raons, jo les meves. Vaig començar a escriure «com una loca». Ella em demandava amb insistència, no entenia què passava, em molestaven les seves interrupcions reiterades... una situació on era realment difícil per a mi conservar la calma i no ocasionar-li a la nena ferides a l’ànima amb paraules enverinades.

Quan es va buidar l’avió vaig demanar de parlar amb l’hostessa en presència d’una companya seua que sabia parlar el català d’Eivissa (la que era a la fila vint dempeus quan vaig entrar). Quan érem les tres vaig iniciar una desitjada situació comunicativa:

Hostessa: Digues
Emma: Vull parlar amb ella, diu que no m'entén, per això et demano si li vols fer-li la traducció de les meves paraules. Et dius Marta, veritat?
Marta: Sí. Ya me lo ha preguntado tu marido
Hostessa: Què ha passat?
Marta: Pues que ella se ha enfadado porque me pedía que yo hable catalán, y yo no lo hablo.
Emma: Jo no t’he demanat res. Tu m’has preguntat a quina fila anava. En tot cas, només necessito que m’entenguis, i que no m’exigeixis que parli a la teva manera.

En un moment em vaig trobar envoltada de tripulació: quatre hostesses i dos pilots. Amb la sensació d’una clara desigualtat de condicions, vaig haver de sentir la veu d’un dels pilots que semblava actuar sentint l’aval dels avantatges que li atorga l’uniforme i la complicitat del seu equip a joc:

Pilot: Señora, la jardinera se está retrasando por su culpa. Haga el favor de bajar.
Emma: Ningú no em pot escoltar?
Tripulació: Baje! Que se baje ya!
Emma: Que fort! —vaig dir mirant-los als ulls un per un. Jo sé que la companyia Vueling us empara amb aquestes actituds, veig que us sentiu molt forts...,
Tripulació: Sí si si... Ala venga! Vaya bajando.
Emma: Això que feu em pareix molt greu...
Tripulació: ¡Que se baje del avión! ¡Que se vaya! ¡que ya es hora!

No recordo si em varen dir adéu. Vaig baixar les escales notant un poc de tremolor a les cames. Baix m’esperaven les dues jardineres repletes de gent, just a peu de la porta que vaig triar hi havia el meu marit i la nena. Li vaig preguntar a ell si li havia demanat el nom de l’hostessa abans de baixar de l’avió. Va ser la nena qui em va relatar els fets: «el papà li ha preguntat: —com et dius?

Ella ha dit: —Eh? El papà ha dit: —Nom i llinatges. Que cómo te llamas. Ella ha dit: —Marta. El papà llavors ha dit: —¿Y de apellido? Aleshores l’hostessa li ha dit: —Ah! Ahora sí que hablas en español ¿no? Llavors la seva companya li ha dit al papà: —«con el nombre y el número de vuelo ya le entendrán caballero, adiós adiós».

Avui, dos dies i mig després, quan he aconseguit trobar a la pàgina web de vueling l’apartat de reclamacions, he tramitat l’escrit online. Un cop fetes totes les passes, he hagut de confessar que no sóc un robot. Quan he pitjat «enviar», el seu text de resposta m’ha dit literalment així: «ens sap greu, però s’ha produït un error durant l’enviament del missatge. Sisplau, torna-ho a intentar més tard». Ho he intentat tres vegades, i a la tercera tampoc no me n’he sortit. He fet el tràmit per Iberia online, i diu la seva resposta automàtica que ja em contestaran al llarg dels propers 21 dies laborables.

Amb Vueling, fa uns dos anys i mig, vaig ser obligada d’una forma molt agressiva a permetre l'emmagatzemament a la bodega de la meva maleteta de mà quan era al peu de l’avió. La vaig recollir a la cinta trencada per la part de les rodetes. Vaig posar una reclamació que va ser menyspreada. Ni a través de l’Oficina del Consumidor d’Eivissa (que va fer un paper molt poc professional i allunyat de les seves funcions, que són la vetlla i protecció dels drets del consumidor, la part més vulnerable en aquestos casos) va haver forma humana que em paguessin els 80 euros de la maleteta nova. Actualment quan compro bitllets d’avió evito Vueling, però en aquesta ocasió, un cop comprat el viatge per internet a Iberia, aquesta companyia em va notificar que el vol seria operat per Vueling.

Sempre em quedarà la paraula. Sort que solc dur bolígrafs, llibretes i papers a mà. Sort que tinc el convenciment que la llengua de la meva mare és útil (com qualsevol altra) per comunicar-me, expressar-me i així fer teràpia amb mi mateixa i amb qui em vulgui llegir. Així reparo aquestes i altres ferides emocionals, que van implícites al fer d’estar viva i relacionar-me amb altres persones.