Supòs que uns dels paràmetres a l’hora de fer una anàlisi de la societat és veure qui se n’encarrega d’efectuar les tasques més poc decoroses o més poc prestigioses, tot i que necessàries. Què seria del món sense els carronyaires? Sense els cucs que ens devoren les existències? Les preguntes no tenen res de metafòriques, són literals. Tots som necessaris, tot i que algunes necessitats per la seva dificultat o per les característiques específiques – a ningú no li agrada olorar la merda- no gaudeixen ni del prestigi social que haurien de tenir, ni, ai las!, qui les du a terme té el reconeixement que es mereix. Ans al contrari, es pot establir una correlació entre el nul prestigi de l’ofici i les més baixes esferes d’una societat, per dir-ho una mica bé.
Un d’aquests oficis ha estat el de femater. Quan jo era petit, al meu poble, Pòrtol, parl dels anys seixanta, no hi havia, com és obvi, recollida domiciliària. Més diré, poques cases produïen fems. Ho solien autoreciclar. Les peladures i restes orgànics o bé pels animals o bé al femer – diguem que una fórmula primitiva de compostatge- . No hi havia plàstics i les bosses es reutilitzaven o acabaven com a paper per començar foc. Hi havia algunes cases, però, que no podien completar el cicle i necessitaven l’ajut d’un femater que els buidava el femer. Era una tasca escadussera i la solia realitzar algú del poble de la més baixà catalogació social, a més d’anar empeltat, sovint, d’altes estigmes: mig alcohòlic, viciós, asocial, etc. Ningú més ho volia fer.
A Palma ja n’hi havia, de recollida i les persones que s’hi dedicaven eren forasters, acabats d’arribar. De baixa extracció social. Els xofers no. Aquests podien ser perfectament autòctons. Això ja era una altra cosa: anaven dalt del camió i no oloraven les deixalles, ni respiraven les bafarades de fum del camió, ni aguantaven les serenes hivernenques, ni les xalocades de l’estiu canicular.
Ara, gairebé tots els pobles tenen recollida domiciliària, a diari. No són empreses públiques les que ho realitzen sinó empreses contractades que han guanyat un concurs. Els treballadors també deuen ocupar els replans més baixos de la societat. Són negres, que ara els tenyim semànticament de subsaharians. Tot i que la recollida se sol fer de nit, dins la fosca, i aquesta gent queda decorosament dissimulada entre les tenebres, ser de pell obscura no és cap mèrit, ni representa cap plus salarial. Tampoc no furten el lloc de feina a ningú. Segurament, els agafen perquè són els més necessitats, per tant, els que més se sotmeten a una explotació. Com abans passava en els fematers de la meva infantesa.
Contra aquests febles, a qui sovint encanonen amb la demagògia de «ens lleven els llocs de feina», hi apunta l’artilleria pesada de Vox. Una gent per altra banda, que té fills, que cotitza, que van escola i que permeten alhora, no només que els més estugosos no hagin d’arreplegar la pròpia merda, sinó també possibilita que els fills dels estugosos puguin exercir de metges, de professors, de missers, etc. Això sembla l’estendard que mostren per seduir el públic els de Vox. Això i l’anticatalanisme més furibund. Com si els problemes de la gent se solucionassin només amb anticatalanisme i enarborant banderes espanyoles. Com en el temps de la foscor.
