La jornada reivindicativa del 8 de març va ser tot un èxit. Ningú no s'esperava la resposta que va tenir la vaga ni tampoc la que varen tenir les manifestacions del capvespre celebrades arreu... Prova d'això és la mudada de cantet que protagonitzaren els partits al poder (PP i C's; el PSOE assaja d'apartar-se'n quan són meres operacions estètiques). En un primer moment varen menystenir la jornada reivindicativa amb un llenguatge entre miserable – que en pot sortir del pou dels miserables?- i desconcertant. Llavors, quan la cosa començava a prendre embranzida tant en Rajoy com en Rivera canviaren el to: un es posà el llaç morat (aquest no és pèrfid) i l'altra s'inventà una de les seves petaneres dialèctiques per fer veure que allò que havien dit – que no eren antisistemes i altres bajandades amb un somriure, això sí, i cara de no haver trencat cap plat- no ho havien dit i que sempre han estat al costat d'allò que anomenen empreses raonables. (Potser és que pensen només amb els patrons de l'Ibex 35).
De la mateixa manera que mudaran de cantet si les protestes dels pensionistes agafen una mica de gruix. I sobretot si la gent comença a adonar-se que amb els diners públics fan les cucaveles que volen.
Ja que parlam de la gent, de la massa. A mi també, ho he de reconèixer, em va sorprendre la magnitud de la protesta feminista. No perquè cregui que les reivindicacions no siguin justes, que ho són. Però què voleu que us digui: mobilitzar unes 20.000 persones a Palma – les xifres sempre ballen- en un dijous, dia feiner, etc., és una cosa molt meritòria. Segurament, després de la manifestació del TIL, que va acaramullar 100.000 veus, ha estat la més multitudinària feta a la capital en els darrers anys. La que es va impulsar fa unes setmanes contra l'exigència del coneixement del català a la sanitat només va aplegar – sent molt generosos- un 10% de la gent que acudí a la feminista. I això que comptà al seu favor tota una intervenció mediàtica fora mida i la manxa constant del PP i C's que no aturava d'atiar-la.
Quina és la motivació que fa moure la gent? L'interès del tema? Potser sí. Encara que la resposta no ens agradi. Potser podríem trobar un paral·lelisme domèstic, personal. El nombre de visites que pot tenir un article obeeix a l'interès que suscita el tema i per com està escrit o, en canvi, són factors que s'escapen a qualsevol lògica? En el meu cas he d'admetre que, encara que a mi m'agradin alguns que no tenen tantes visites, s'acompleix la variable de la regularitat.
Ara bé, això funciona també en l'assistència a les manifestacions? M'agradaria que algun sociòleg – deu ser matèria dels sociòlegs això, no?- explicàs d'una manera creïble i amb dades mínimament objectivables les raons per les quals una massa important de gent creu important anar a una manifestació i, en canvi, en rebutja l'assistència a una altra. Jo podria opinar. Però opinant puc guanyar-me el malentès d'algú. Crec que en el domini de les masses no hi ha una ciència exacta. És cert que en el cas de la manifestació feminista hi ha una certa saturació – en el sentit d'estar més amunt de la coroneta- de veure que igual esforç no es correspon a igual salari. Però també crec que és cert que es conformen com una mena de bombolles, d'estat d'opinió que marquen l'èxit o no les concentracions. I que ningú vegi un tel de masclisme o d'antifeminisme perquè hagi parlat de bombolles – cosa etèria, sense substància, com la consideració de l'ànima femenina que tenien certs moralistes medievals- o que la gent pugui deduir que em sàpiga greu l'èxit assolit. El que m'agradaria saber és com dominar els mecanismes fer per atractiva una concentració. Crec que si algú els sap manejar té un futur com a politòleg. Hi té a veure en res el populisme? El no anar obertament contra el sistema? La transversalitat, que ara en diuen? Complex, com les relacions humanes. Potser millor que ens quedem sense resposta severa ni determinista, així podrem fer volar, de tant en tant, les esperances.
