El dia que escric aquests papers m'he aixecat, sense previ avís ni cap simptomatologia estranya, súbdit de l'imperi de na Carraixeta. Dic imperi perquè no se m'acut altra fórmula jurídica més o menys viable. Na Carraixeta, basta sentir com esclovella el castellà al Senat, no és de sang blava, ni té príncep que la festegi, per tant no crec que pugui ser reina. I molt menys podria autoproclamar-se presidenta d'una república, amb l'aversió que li tenen ara els constitucionalistes. Pels qui no ho saben els diré que na Carraixeta és senadora per les Illes Balears. In sèculo es fa dir Catalina Soler però com que a la ruralia de Mallorca tothom conserva el seu malnom, aquest és el que l'honora i li atorga la imperial distinció.

Ho va proclamar davant tot el Senat; amb contundència; amb aquella contundència que només saben fer les, ni que sigui per transacció literària, madones de possessió, virtuals protagonistes de solituds feréstegues o de qualsevol narració de Salvador Galmés. Les Illes són seves, “meves” i perquè quedàs clar les anomenà a totes com qui anuncia els vescomtats. I jo, humil, illenc, sense que ningú m'hagi demanat de parer, sense cap os que em faci mal ni cap erecció sobtada, m'he aixecat membre plenipotenciari d'aquest nou imperi. Potser, seria bona cosa que Televisió Espanyola continuàs el serial i ja que ha entrevistat a l'Ubú Boadella, ara faci el mateix amb l'il·lustra felanitxera. Si no ho fan, se farà curta – no li costarà gaire, n'és un bon tros- i armarà un sideral fora mida. La seva autoproclamació ha tengut efectes secundaris fins i tot al regne d'ultratomba: els ossos d'en Lewis Carroll es deuen haver cruixit han sentit la proclama i deu haver maleït no haver viscut al nostre temps per poder, en l'imperi carraixeter, situar la seva obra més famosa. Perquè no els càpiga cap dubte, si la felanitxera és emperadriu el seu país ha de ser de meravelles.

I què es pot esperar d'una portadora d'herència cromosomàtica que proclamava, quan era ministre de l'interior, que el carrer era seu. Aquest sentiment de propietat absoluta que els degota per totes les costures.  Seu és el carrer, si importa processen pallassos i humils rapers, seva és la voluntat de jutges i tribunals. Seus són els diners, per això no roben, senzillament, els fan retornar als seus legítims usufructuaris.

Si fossin seves les estimaria, com els no bords estimen l'herència que reben dels seus ancestres. Si fossin seves voldria el millor per a la seva terra. No consentiria que cada anys volassin milions d'€ cap a Madrid mentre aquí tenim encara molts de serveis deficitaris. Si fossin seves no haurien retallat en sanitat i haurien fet fora vora dos mil professionals i ara fan demagògia puta -i no és un lapsus per pura- i dura privant els illencs d'un dret constitucional: ser atesos en la llengua pròpia. Si fossin seves hauria votat a favor, ni que fos per dignitat, de l'augment del descompte de resident fins al 75% - com que ella viatja de franc-. Cosa que no seria gaire estranya si tenim en compte que no fa gaire en Company es va reunir amb el ministre de torn, Iñigo de la Serna, i va dir a twiter que li havia traslladat la demanda d'aquest descompte. Per la rialla que publicà el líder regional del PP a la foto sembla que ho donava per fet. Si fossin seves, Sa Altíssima Excel·lènica, Carraixeta ja hauria abaixat - per decret o amb una geniada amb potadetes-  les taxes aeroportuàries i no seria tan inútil de consentir que amb el superàvit que pagam nosaltres – i els turistes que ens visiten, com l'ecotaxa que maleeixen- s'hagin de mantenir aeroports deficitaris. Però Vós sabeu que no són vostres les illes, que això de “són meves” només va ser una encalentida momentània que no arribà a la il·lusió que tengué Sancho Panza quan el feren homònim seu de la ínsula de Baratària. Vós en tot cas sou una madame – sí, una meretriu- que consentiu l'explotació d'aquestes criatures dolcíssimes que deis estimar però no feis altra cosa que col·laborar en la seva quotidiana perdició. Els guanys, vós, només els veis passar per davant, una altre se les embutxaca i vós, emperadriu de les misèries més espúries, exerciu el miserable paper de posar bona cara als clients i, de tant en tant, mostrar les dents i arrufar el nas. Pròdigament perquè no es digui que els guanyau dolços.