algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
21°

Desconcert i desconhort

A hores d'ara, sol post del dia del morts, m'envaeix una tristor de crisantem. La bellesa de la flor, si voleu llegir esperança ho podeu fer, contrasta amb la simbologia funerària – deixem-ho en trista- que n'emana. Voldria pertànyer a aquell món dels optimistes, alguns en dirien visionaris en el més estricte sentit de la paraula, que a hores d'ara han inundat les xarxes socials de missatges que ensumen, si no un victòria aclaparadora de la causa del procés, sí un fallida imminent del règim del 78, aquell que es proclamava en castellà, “libertad sin ira, libertad”. Però més aviat som un passador de pena i fins que no tenc el blat al sac som incapaç de mostrar símptomes d'alegria i, fins i tot, quan l'hi tenc encara tem que, en sacsar-lo per arregussar la tela de la boca i lligar-lo, no s'esqueixi per una de les costures. Només els qui hem parat i/o omplit sacs en sabem la dimensió de la tragèdia que això suposa. Per tant, em sap greu, som incapaç de transmetre-us un brinet d'optimisme.

Ara bé, ben mirat, pens que no es tracta ni d'infondre optimisme ni cagar – perdonau-me l'escatologia però en aquest cas és molt gràfica- pessimisme. Veig que allò que en diuen argumentaris tiren per la part econòmica: la inestabilitat econòmica que provoca el procés. Vull creure que és un escletxa a l'esperança i no cremar un altre cartutx de la ja, intuesc, migrada cartutxera. Veig que la gent – la del nostre bàndol, evidentment,- ha assumit que l'estat espanyol té unes urpes llargues i esmolades. I no té el més mínim mirament on fica la queixalada. Que aquest estat no mirarà prim en manejar la paella pel mànec i fer anar l'oli de la legalitat en la direcció que li convé. Tots hem vist com han interpretat la Constitució i l'argument del 155 que s'ha imposat ha estat el mateix que va proposar AP (Alianza Popular, per als més joves, el pre PP) i que va ser rebutjat per les Corts quan aprovaren la Carta Magna. Tothom ha vist la celeritat com s'ha mogut la justícia per engarjolar els Jordis i mig govern català i com va de lenta per dictar sentència amb els casos de corrupció del PP; com fa la torniola per empresonar els feixistes que entraren al Blanquerna – Madrid- ja fa anys i la viada que fa per perseguir qui es mostri en desacord pacíficament amb el règim constitucional. Tothom ha vist com extremistes de l'extrema dreta han agredit ciutadans, han fet la salutació feixista o han exhibit banderes del temps de la dictadura i com se les campen amples, esperonejats i aluleats per aquell crit de “a por ellos”.  No cal seguir per aquest capítol. Sempre va bé, repetesc, que algú ens alimenti les esperances amb arguments.

Els de l'altre costat també en tenen, d'argumentaris. Força i argumentari. Per una qüestió estricta de salut m'he privat de llegir la premsa de Madrid. Per tant, no puc dir que diuen els corifeus del triumvirat de la bruta força -PPSOEC'S-, més aviat m'he fixat en la reproducció, en un primer moment esporàdica i ara ja s'ha convertida per reiteració en sistemàtica, d'una idea doblement perversa. És aquella que diu que si el 21 D – tothom dona per fet que, si no les il·legalitzen, les forces independentistes es presentaran a les eleccions- tornen a guanyar les idees secessionistes, tornaran aplicar l'article 155.  Per què és doblement perversa? En primer lloc perquè pretén fer por. Afegir por a la por. És allò tan brutal de recordar-te que et tenen ben agafat pel dallonses i que no tens escapatòria, facis el que facis, estarà fet de tu. En segon lloc, perquè pretén desmotivar l'electorat. N'Arrimadas ja deu tenir demanada hora – la data tan a prop de Nadal obliga- a la perruqueria per sortir, ben ufana i ben superba, a proclamar-se Presidenta. Perquè això passi les forces unionistes han de tenir majoria absoluta o comuna. I perquè això passi o bé han de prohibir els partits independentistes o bé han de fer que l'electorat que n'és faci camilla en comptes d'acudir a les urnes. Això darrer volen aconseguir amb aquest argument. Cansar la gent, fregar-los pels morros que els seus esforços seran en va, que no escaparan ni de la ratera ni del visc empresonador.

Així com Jordi de Sant Jordi, poeta del XV, mostrava el seu desconhort en el poema presoner, quants versos d'aquest poema no es deuen recitar els presos polítics catalans? “Ab tot los bons qui em trob en companyia”. “e més que veig ço que ens demanda Sforça (Rajoy)// de no sofrir algun rahonament// de què langueix ma virtut e ma força”. Esperem que la realitat superi la ficció i ben aviat, com li passà al poeta, la tènue llum tardoral il·lumini “tot los bons”.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris