He de reconèixer que mai no he estat dels més valents. Coses de l'ADN, supòs. Tampoc amb el temps no he sabut progressar gaire en aquest àmbit. Potser per això – i per preservar la meva salut, tot sigui dit- diumenge vaig esquivar tant com vaig poder les imatges calamitoses que va mostrar TV3 o que es publicaren a les xarxes socials referides a l'1-O. Aquestes mateixes que des de Madrid – des de la púrria més escoriosa qui hi ha, que és molta- han dit que eren un muntatge. I vaig prendre una mica de química tranquil·litzant no fos cosa el meu cor s'embalàs i ni el desfibril·lador que duc incorporat fos capaç d'aturar l'atropell. Tanmateix aquestes circumstàncies personals no són atenuants per haver-me procurat un filtre davant l'horror.

Tanmateix, amb el pas del dies, potser empès per la ràbia que les paraules insultants de na Soraya, n'Hernando i n'Albiol... m'ha provocat, he començat a entrar una mica de fil en imatges i testimonis directes o indirectes de la situació. Encara he estat a temps d'esborronar-me.

Dimecres vaig anar al meu metge de capçalera, un home de bé, moralment i ètica. Servicial. Amb un passat d'Escolta, que va assistir, com moltes persones més, a la missa del nou bisbe auxiliar de Barcelona,  el mallorquí Antoni Vadell, que va oficiar a la Seu. Un home de bé, repetesc. Em va contar que la seva filla, una persona educada en els mateixos valors que els seus pares, va anar a Barcelona i va rebre una porrada a les anques. Havien passat tres dies i encara duia el blau marcat al seu cos. Potser el cop se li esborri però mai, les escenes viscudes al col·legi electoral, se li esborraran de la memòria. La jove patia per una dona velleta que es troba empesa per la turba policial.

Podria parlar també del pànic retrospectiu que he sentit, escarrufador, quan la meva companya de departament, na Mercè, que és de Vilanova i la Geltrú, m'ha relatat la seva vivència. Com va plorar de ràbia, d'impotència amb les paraules que li transmetia en directe la seva germana. La por que els socarrava l'ànima quan sentien les veus alarmades que deien: ja vénen, ja vénen... Aquesta por retrospectiva només crec l'he sentida una altra vegada en què un  amic meu, de sa Cabaneta, em contà que durant la guerra, son pare era un poc d'esquerres, un camió aturà el motor vora ca seva, vivien a un hort entre Son Ferriol i sa Casa Blanca. La sang se li gelà. Sortosament només cercaven aigua de la cisterna. Encara duia gravat aquell llarg soroll que va fer la corriola mentre el poal baixava al pou i en pujava.  I m'ho contava amb ulls espirejant, com els de na Mercà.

Podria parlar d'una tia de na Mara, Na Isabel, una persona amb les facultats físiques minvades per la malaltia greu que patí, que es passà tot el dissabte i el diumenge a un col·legi electoral fent entrepans, fent tasques d'assistència. Valenta ella, seixantina empesa.

Podria parlar del testimoni d'Antoni Vives – no sé a hores d'ara si es correspon amb el regidor i escriptor, però sospit que sí- que podreu llegir per les xarxes. És una carta esfereïdora, posa pell de gallina. Conta com la seva filla -vint anys, estudiant-  va ser estomacada sense cap unça de clemència per la porra d'un número de la policia nacional. Davant els seus ulls de pare, davant la impotència d'un pare que veu que sang de la seva sang és humiliada i agredida per una gent manada, a qui se'ls enconà l'odi. La carta, ben escrita, mesurada, denota la bonhomia de l'autor. Una persona que diu que perdona al número.

Segurament els testimonis com aquests són innombrables. Res de gent tumultuosa, sediciosa, figurants d'un esperpent. Aquesta gent, que també és de bé, ha estat insultada per les paraules aberrants d'en García Albiol (només qualificà de gent de bé els que no participaren a la consulta). I també pel silenci d'un rei que vol (volia) ser-ho de tots. Des de la meva humana covardia, vagi per a tota aquesta gent de bé menystinguda i, en molts de casos, prop de 900, agredida físicament, el meu més sincer homenatge.