És agosarat  i alhora fins i tot frívol voler elevar a la categoria, en el sentit filosòfic del mot, d'Imatge de l'Estiu una sola instantània. Per diverses raons. Una d'elles és perquè, gràcies a la tecnologia, a diari en rebem – o en podem rebre- centenars de qualsevol racó del món. Per tant intentar instituir la més categòrica com qui dóna un oscar o una bota d'or és una tasca impossible. D'altra banda, també perquè en el nostre entorn més immediat, malauradament com tots sabem, s'han produït una seqüència innombrable d'imatges que tenen com a denominador comú la barbàrie humana. Em referesc als fets Cambrils i Barcelona. També molt a pesar nostre no han estat les úniques imatges bàrbares però és sabut que la proximitat geogràfica de la por i de la impotència l'augmenten, mentre que la llunyania en dilueix els efectes, com a mínim a una immensa majoria.

De totes maneres deixau-me dir que una de les imatges que m'han impactat aquest estiu ha estat veure per terra el jamaicà Usain Bolt en la final de relleus 4x100 del campionat del món d'atletisme.  El que havia de ser un comiat llustrós de tota una carrera estratosfèrica es convertí en  una mena d'hecatombe quasi apoteòsica. El corredor va anar per terra, víctima d'una estrebada muscular, quan li faltaven una quarantena de metres per arribar a la meta. Davant aquest panorama hom es pot fer una pregunta, o més. Hauria d'haver-se retirat més d'hora i així estalviar-se aquesta taca no gaire decorosa en el moment que havia de ser de màxima glòria? Va ser com una mena de “càstig diví” a la seva desmesurada ambició o al desafiament de la seva natura mortal? No sé què dir-vos. Si s'hagués retirat abans segurament la gent s'exclamaria que Usain hauria pogut guanyar l'or si s'ho hagués proposat. Ja ho diu la dita: guardau-vos d'un ja està fet! Per altra banda, mirat d'una forma objectiva, quants d'atletes hi ha en el món que sospiren córrer a un campionat del món? I quants n'hi ha que donarien el capoll d'un dit, ni que fóra el petit, per poder estar en una final? No hi ha dubte que vist des d'aquest punt de vista la gesta de Bolt – el que va aconseguir al darrer campionat del món- és més que meritòria, molts se'n farien llepadits.

L'ensopegada de Bolt em va fer pensar en altres hipotètiques ensopegades. A vegades, algun crític ha dit que els escriptors només escriuen una novel·la. L'afirmació encara que intuïtiva i agosarada no està exempta d'un puntet de raó. Per exemple, Llorenç Villalonga va escriure Mort de Dama  i Bearn – mutatis mutandis una sola moneda de dues cares-; Rodoreda va escriure una obra en tres grans fascicles, etc. Quan un escriptor ha de deixar d'escriure? Quan un escriptor se'n pot adonar o se n'hauria d'adonar que ja no aporta més que matisos insignificants a la seva obra? Quan es té la certesa que s'ha escrit l'obra de la seva vida? Crec que deu ser difícil aturar-se: alguns perquè tenen necessitats peremptòries que haver d'atendre i també compromisos editorials que les poden satisfer. D'altra banda, la mateixa necessitat d'escriure, la gola d'escriure – o la vanaglòria necessària per escriure- és allò que porta un escriptor a realitzar una obra mestra i és la mateixa que li impedeix aturar-se d'hora.

Seguint el raonament que hem fet quan parlàvem de Bolt i dels altres atletes,  també podríem dir que quants escriptors no hi ha al món que sospirarien per veure publicada una obra i que aquesta tengués la qualitat – si això és mesurable- i el reconeixement d'un dels escolis o dels apèndixs dels grans escriptors consagrats? De la mateixa manera que hi ha atletes que han invertit hores i sacrificis immensos i mai no han arribat a córrer ni en un campionat estatal, quants d'esforços no es deuen haver-se produït per fer una novel·la – o qualsevol altra manifestació artística- i aquests no han estat recompensats d'altra manera que no sigui sojornar dins  l'anonimat d'un calaix o d'un vulnerable arxiu d'ordinador? La travelada de Bolt és un demèrit a la seva brillant carrera? Quin jutge o fiscal pot dir-hi dos mots encertats?