algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
13°

CIEs a Balears: "No al pati de ca meva"

Cada estiu sovintegen les notícies d'arribades de pasteres, i d'altres embarcacions precàries, a les costes i cales de les Illes Balears. A les persones que han sobreviscut a la travessia des de les costes nord-africanes, se'ls apliquen els protocols estatals en funció dels quals la Delegació del Govern procedeix a traslladar-los a la Península i.... a ingressar-los en un Centre d'Internament d'Estrangers (CIEs)!

Els CIEs són centres -dependents del Ministeri d'Interior- de detenció per a immigrants en situació administrativa "irregular" en els quals, durant la seva detenció, els interns són freqüentment sotmesos a tractes inhumans i degradants. Nombroses organitzacions de la societat civil, i activistes defensors dels drets humans han descobert i documentat violacions sistemàtiques i flagrants dels drets humans més fonamentals. Tingui's en compte que,  tot i que la privació de llibertat es realitza amb l'objectiu de formalitzar la seva expulsió del territori espanyol, més de la meitat de persones tancades en els CIEs finalment no són expulsades. És una conculcació de drets humans sense cap sentit, si és que alguna en té de sentit. Excepte, potser, el dissuasiu?

Hi ha sobrades evidències dels horrors en els CIEs. A tall d'exemple, la setmana passada es va conèixer una resolució judicial per la qual s'obliga a la direcció del CIE d'Aluche (Madrid) a proporcionar una alimentació decent als immigrants allà ingressats. El jutge determina que el menjar i el beure subministrats per part de l'empresa subcontractada pel Ministeri d'Interior espanyol no reuneixen els mínims estàndards de salubritat, a més a més de no respectar el dret a un menjar especial per motius de salut o de creences religioses. En definitiva, una prova més de la falta de respecte al dret fonamental a la dignitat i a un tractament humà de les persones internades. Una vergonya més d'aquesta ignomínia que són els set CIEs existents en el Regne d'Espanya: Zona Franca (Barcelona), Zapadores (València), Aluche (Madrid), La Piñera (Algeciras), Sangonera La Verde (Murcia), Barranco Seco (Las Palmas), i Matorra (Fuerteventura).

El cas és que, a les Illes Balears, a on les principals institucions són governades per "pactes d'esquerres", existeix un sepulcral silenci sobre el parador de les persones que arriben a casa nostra i són expeditivament ingressades a l'infern d'un CIE. Sabem que les institucions autonòmiques, insulars, i locals no tenen competències en aquests assumptes. Però també van mancades de competències en matèria d'acolliment de refugiats i refugiades, i, no obstant això, no reparen de recordar que a aquestes illes "volem acollir". Si fa no fa, el mateix passa amb l'anomenada societat civil illenca. Per molt que se sàpiga que per a aquests immigrants arribar a les nostres costes i ingressar en un CIE és un tràmit protocol·litzat  i gairebé automàtic, quasi ningú posa el crit en el cel en defensa dels seus més elementals drets humans.

Volem pensar que, si tinguéssim un CIE al nostre territori, hi hauria suficient mobilització social i política exigint el tancament d'aquesta indigna instal·lació. Però, com que no en tenim de CIE, funciona allò que els britànics van anomenar "NIMBY" (acrònim de not in my back yard, que, traduït al català és alguna cosa així com "no al pati de ca meva"), per referir-se al fenomen dels que es mobilitzaven contra, posem per cas, l'energia nuclear únicament si tenien una central a prop de les seves llars, o contra els abocadors si les males olors els molestaven en els seus plaguts porxos. Protestaven, però ni variaven els seus consums energètics, ni disminuïen la generació de residus.

En fi, o globalitzem la defensa dels drets humans, o no serem una societat decent. Cal doncs, almenys, protestar -donant testimoniatge de decència- cada ocasió que una d'aquestes persones és "deportada" de qualsevol de les Illes a un CIE. No podem seguir mans plegades i emmudit. Amb A. Gramsci, "odiem als indiferents".

                                                                             Aquest article el signen Rafael Borràs i Sara Casero

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris