Inauguram l'estiu. Això vol dir una certa abúlia, obrir els portellons de l'observació més banal o més quotidiana. Abocar-se al reialme de la pardaleria. Feia calor el dia d'autos. Anava distret o abstret en el tren. Hora no punta, pocs veïns. Roba de fer feina, somnolents, cansats fins que s'opera la màgia. La bella dama del tramvia carneriana es fa de cos present al bater de sol. Se n'entra vestida de negre. Més que de París, sembla de Guatemala. Bruna, quasi fosca, però capaç de contrastar encara amb el vestit negre. La companyia que sempre hauries desitjat. La mires, mig somriu. Li fas pessigolles amb la vista, es complau i es complaguda. Treu de la bossa el pintamorros i acaba de decorar-se els llavis, amb aquella parsimònia de qui fa la feina ben feta, amb aquell orgull de saber-se observada i d'agradar. Mira el mòbil, tu correspons. Ara inicia un vol vers l'impossible: treu el pintaungles. T'ho mires astorat. Serà capaç? Gosarà a fer-ho, tu que en les teves turpituds sols no pots escriure un watxap? Ho fa, amb l'elegància de la perfecció. Se'n pinta una només per demostrar-te fins on és capaç. Com si hagués entès el repte que li plantejares. Arriba l'hora carneriana del comiat. Has de davallar. Et somriu amb les celles, serpenteig de branques extretes de “les prunes d'or”. Carner, els fruits saborosos.
El baf calent et retorna a la imperfecta i mundanal existència. Et ve al cap, potser és l'amarga calor o perquè la beutat deixada enrere seria una parella perfecta per a Saïd, un tros agre de conversa mantinguda amb M. T'explicava detalls de l'operació Mar i Cel. Ella havia ho va viure d'aprop. Té lligams amb l'escola de música. Vergonyosa sobretot l'actitud poc professional de la premsa, que va amplificar o, si voleu, va posar el ventilador a tota pastilla just en el caient perfecte per espargir i aspergir la diarrea d'una dama, sans merci – per dir-ho en el tòpic poètic- que va actuar en tot moment emparada per un anonimat treballat. Vull dir, que mai no va donar la cara directament a l'escola de música, que trucava amb el nombre ocult, que s'identificava vagament com a parenta d'un alumne, sense amollar mai peça de qui era ella ni qui era l'alumne. Amb el paraigües de la protecció de dades i del fet que no prenguessin represàlies contra la criatura dolcíssima -gràcies Fuster, Joan- veu blanca, innúbil encara, encarnació de la pura innocència. I això va bastar per qüestionar la tasca mai no ben agraïda d'una de les escoles pioneres de música, l'Ireneu Segarra. I tot en nom d'una suposada exaltació a no sé què que produïa l'himne dels pirates, del musical Mar i Cel. Pobre Àngel Guimerà, ell que creia tant en la bondat natural i que ho va defensar tant en les seves obres.
No record qui en aquella conversa – de sobretaula ben regada- va introduir una variable que si més no ens hauria de fer reflexionar. I sense que vulgui ser un atenuant de la bojor (pronunciat com a Mallorca botxor, que és una mica més contundent)manifesta de la senyora i de les ganes d'alçurar el galliner que té certa premsa. Potser amb això del políticament correcte hem passat a l'altre extrem. Nascut a la progressia més noble – en el sentit més etimològic i heràldic del terme- la cosa s'ha anat desvirtuant i en nom del políticament correcte hem passat a l'altre extrem. La senyora anònima potser es pensà tocar amb un dit en el cel precisament perquè havia engrunat una escola de música a partir d'unes frases tretes de context i de cotext (sic). De manera semblant passa amb els germans i germanes, coloms i colomes, sargantans i sargantanes. Vàrem voler ser no discriminatoris, no sexistes i ho hem arrossegat fins al cul de sac de la beneitura.
I és que la bellesa -com la perfecció, com l'ideal- és com la Bella Dama del Tramvia carneriana. O s'esvaeix quan pujam al tramvia o resta i és de Gràcia i diu pues sollant la dolça parla catalana. O com la meva companya de viatge, aparentment dolça, afable, quasi perfecta. Qui sap si algun dia podrà encarnar el paper macarrònic de la dama anònima de l'operació Mar i Cel. Potser, ens cal això, un poc de mar -blau i net- i, parafrasejant Pere Quart, un molt de Cel.
