No fa gaire el professor Grimalt, amb la seva gràcia i ocurrència habitual, va escriure un article on, entre altres coses, ponderava l'efecte benefactor de les oronetes – oronelles, també dites-. En destacava, entre altres aspectes, l'estètica: tant la del cromatisme de les plomes com la gràcia del vol. A més, ho contraposava a l'efecte perniciós i impúdic dels coloms de ciutat. També, ho hagués pogut fer de les invasores i depredadores gavines.

Les paraules del professor Grimalt se'm feren ben presents quan contemplava la tertúlia dels tres consellers de Cultura dels Països Catalans, esdeveniment ocorregut a  Sueca, dilluns passat, a l'Espai Joan Fuster. Aquest espai està format per dues cases, la de l'escriptor, on hi ha el gruix diguem de la memòria fusteriana i la del costat, la casa Messeguer. Ambdues estan comunicades. I del pati, se n'ha fet un espai comú on, en fer bon temps, s'hi poden fer activitats de diversa índole. Des d'aquí s'hi va emetre en directe el programa El matí de Catalunya Ràdio.

Mentre na Terribas conduïa l'entrevista i els tres consellers responien així com podien a les preguntes, plàcidament, un estol d'oronetes volaven pel patí, de forma quasi quadrada, a estones xisclaven i peixien amb maternal o paternal naturalitat les cries que treien el caparrí del niu, en un cornaló d'aquell espai. I encara que es parlà de Països Catalans d'una manera oberta a les pobres oronelles res no els passà. Ni tampoc feren un excessiu xivarri, ni xiscles que permetessin pensar en algun trasbalsament de les aus. Potser, tenien present aquell episodi de la Crònica de Jaume I que, estant el Conqueridor a prop de Borriana, en la seva anada cap a la conquesta de València, va consentir esperar que les cries d'oronella haguessin pogut sortir del niu abans de desmuntar la tenda i el campament. Tal vegada, en senyal de gratitud o, senzillament i modesta, per una qüestió d'estricta normalitat.

I és que l'escenari també ho era, normal. Que ningú no es pensi que hi havia tres dotzenes de jovençans pollosos, cosits d'estelades, cridaners cosa de no dir i altres coses ofensives per a un estat de dret regit per Rajoy. Per no cantar-s'hi consignes insidioses tan sols ningú no gosà recitar, ni cantar l'himne dels Pirates de Mar i Cel, que com saben va ser cantat dissabte passat a un altre indret dels Països Catalans i va motivar una investigació policial per si la lletra contenia alguna al·lusió políticament incorrecte – ja ho saben, exaltació del terrorisme jihadista- . Tan normal era que el públic, format majoritàriament per gent que enfilava o navegava dins la seixantena – o més i tot-, dones amb una bateta decent però humil, gent del carrer, vaja, com si anassin a comprar el pa o tres unces de sopes. Aquest públic entenia tot el que parlaven els tertulians, tant si era eivissenc, castellonenc o granollerí. Ho veien tot la mateixa llengua.

També es va parlar de Llull. Ara no record, ben bé com va anar la cosa. De Llull persona i  de la Institució. I de Fuster, que érem a sa casa. Quan parlaven de la universalitat de Llull vaig tenir un sentiment de condolença per na Punset, de C's, que va parlar d'aldeanos. I també per a en Pericay, filòleg català, estudiós de Josep Pla, que no mou un fil perquè s'accepti aquesta normalitat científica que ell deu tenir emmarcada dins un diploma acreditatiu rubricat pel Rector de la Universitat de Barcelona. Tot ben normal, potser l'anormalitat venia per un fet bastant gràfic. Manolo Baixauli és veí, paret amb paret, de la casa Fuster. Ell, si volia escoltar el programa tranquil·lament des de sa casa, no ho podia fer directament per la ràdio. Ho havia de fer com si visqués a la Xina o al Japó. I tot perquè hi ha una gent, que és diu cosmopolita i internacional que nega l'evidència de la normalitat més òbvia. I aprofiten la més mínima ocasió per atiar el foc de la discòrdia, encara que la normalitat els desmenteixi.

Com a passat a les Illes. Qui ha tret la millor nota de Selectivitat de les Balears ha estat una criatura dolcíssima que té per nom Yali Chen Wang, ja poden imaginar-se quina llengua materna parla a casa. Viu a Cala d'Or i va a l'IES Santanyí. No va demanar els exàmens en castellà, per a ella viure en català o, si voleu, conviure en català és una cosa normal, com les oronelles de Can Fuster en plàcid vol, encara que en el seu àmbit es parlàs sense rubor de Països Catalans, d'unitat de la llengua, de projecció cultural comuna, cosa que provoca urticàries furibundes a certs humans.