Unes hores abans que la llotja del Bernabeu s'omplís de bafarades d'havans – o no es fumen cigars ara ja a les llotges dels camps de futbol?- i d'aromes de perfums cars, un diumenge 14 de maig, era assassinat a Madrid, a l'altra banda del riu, un delinqüent, aquest amb tots els ets i els uts, que tenia com a nom de guerra “el niño Sáez. Amb tots els ets i els uts no és un judici de valor, tradueix el qualificatiu que unànimament li ha donat la premsa. Els canapès del Bernabeu exhalaven opulència mentre els sucs gàstrics d'estomacs de luxe en començaven la lenta dissolució vers el recte – i mai més ben dit- accés al regne de la merda. Senyorial, però merda. En negre, o en marró gisenc. Bruta. Com el cadàver del Niño Saez, ja fred, més que no els canapès, iniciant el trànsit vers la descomposició absoluta.

S'hi hauria pogut asseure, el delinqüent, a la llotja del Bernabeu. No hi desdiururia gaire, entre els altres, en alguns aspectes.  Tenien coses en comú. Algunes confessables, els altres no. La meva deformació professional em mena a dir que els conceptes assolits finalment són quasi idèntics, immenses fortunes, ara bé, en els procediments potser hi ha algunes diferències de matís.  Amassaven grans fortunes. Les tenien fora de les urpes de la hisenda espanyola. Uns a paradisos anomenats fiscals, el pobre abatut per sicaris, a llocs més modestos i de menys anomenada: el Magrib.  Posseïen, segons conten les cròniques negres de societat -i també les roses-, cotxes de gamma alta, altíssima. I, com alguns, que de tant en tant han trepitjat la zona noble de l'estadi, també feia ús de testaferros. Eren traficants, una de guant blanc – és a dir, d'influències- l'altre de substància blanca i polsosa. També, si hem de fer cas a les notícies, era i són bones persones, uns i els altres, uns no cal demostrar-ho, és més que evident. Ell, mesquinet, també ho era en el seu redol. Apreciat al barri on feia obres de caritat, com una mena de Robin Hood del segle XXI. Sabien que, potser el diner que emprava no era del tot legal, però els era útil. Els altres també saben i ho ignoren igualment, com els beneficiaris del Niño, que el diner no sempre és d'ètica i recta procedència: canals isabelins habitats per castors generen llots putrefactes, però què hi farem! Coses que passen!  Potser hi havia petites diferències. Els que senyoregen per la llotja viuen en zones de luxe, fins i tot amb guardes de seguretat i zones privades, ell vivia a l'altra banda del riu, on comencen els arenals de la pobresa i l'hampa. També hi havia una gran diferència. Els de la llotja complien, com si fos un dogma de cavalleria, punt per punt, l'adagi que diu “corbs amb corbs no es piquen” Saben que trencar aquesta regla d'or suposa vergonyosos dessagnaments, exposar les despulles infames a la carronya hostil. Pèrdues innecessàries. Una mà renta l'altra i totes dues la cara. Hi tenen la mà trencada complint aquest precepte. Es tenen enveges, gelosies, fins i tot, es fan la competència una mica, però les hostilitats es deixen de banda. Hi deu haver unes secretes línies vermelles que no poden trepitjar i les serven escrupolosament, com els seients que ocupen a la llotja, cadascú el seu i fora mosques!

Al mesquinet del niño Sáez, i aquesta n'és la més gran de les diferències, no tenia el terreny tan apamat i repartit. Es movia en una selva perillosa, plena d'enveges i turpituds. Entre gent de sang calenta que contrasta amb la fredor dels de la llotja. Sembla que el mataren un sicaris. Al servei de qui? Tampoc no té gaire importància. La feina bruta l'han feta uns altres. Era escòria. Ni tan sols es mereixia ocupar una antillotja al darrer galliner del Bernabeu, ni qui sap si a Vallecas o a Butarque, on hi juga el Leganès. Uns cantaren els gols, amb eufòria i quedant bé davant l'amo que els convida, l'altre ni tan sols pogué escoltar les absoltes. A vegades, la vida és així de metafòrica.