La pepa de porcellana ha caigut. No del pedestal, que no hi estava, ni d'un enfonyall obscur on romania ensofronyada com una relíquia. Ha caigut. No s'ha trencat, tot i que encara és una mica d'hora per fer un comunicat mèdic oficial, si és que aquesta mena d'objectes poden estar ingressats a la UCI o tenen dret a una sanitat universal. A primer cop d'ull potser s'ha trencat una mà, o potser només ha estat un dit. Com ha estat? Tampoc no té una importància categòrica. Se suposa que un excés de confiança dels que la manejaven i havien de tenir cura de mantenir-la empolainada i llustrosa. Passa, encara que costi reconèixer-ho, a les millors famílies. Encara que en aquesta podien presumir de ser curosos amb les coses de casa.

Una desgràcia sempre, encara que sigui molt involuntàriament, acaba convertint-se en un espectacle no exempt de caires mòrbids. La gent, encara que sigui capaç de vessar una llàgrima hipòcrita, se n'alegra de les desgràcies d'altri i d'amagatotis exclamen, mentre fan veure que s'eixuguen el regueró humit que els solca la galta, “encara els passa poc, més se'n mereixen”. D'entrada surten veus vanament profètiques – les profecies del ja està fet no són tals- que diuen ja ho deia jo que havia de passar. Ho diuen a crits i fent tot el renou possible. Com un encapironat pecador – o deixem-ho estar indulgentment amb un “no net de tota culpa- es passeja per la processó del Divendres Sant amb els peus descalços i arrossegant penosament una feixuga cadena rovellada, perquè sembli més autèntica, més penitent, més pura. Davant tant de cirineu sempre disposat a fer més feixuga la càrrega de la creu arriben, cridats amb veus tràgiques  - com unes campanes que canten les absoltes absolutes- els parents afligits. Què ha passat? Com us pot haver passat això? Per què heu badat? No confieu en les mans balbes per sostenir certs ciris... Heu malbarat tota l'herència... De bades, algú els diu que potser no n'hi ha tant per tant. Que amb una mica de saliva dejuna es podrà compondre tot, qui sap si aviat només en restarà l'eco inaudible d'un record esquerdat. La gent arronsa el cap. Era la pepa de porcellana. Ha caigut. No hauria d'haver passat. Moltes vegades altres peces, en altres cases, se'n duen andanades més fortes i mai no es fan malbé, ni tan sols cauen. Ara un mal aire ha bastat per insinuar el fumet d'una tragèdia. Com una carambola involuntària.

Del carrer sonen veus de sirenes. Les façanes n'escupen el reflex dels colors: n'hi ha de roges, grogues i, ai las!, de blaves. Algú guaita el caparrí. S'ensuma sofre apocalíptica. També venen a la casa de la pepa de porcellana. Entren homes obscurs, de pell escatada, gairebé de dragons juràssics. Hi entren per la força. Exhibint les agalles d'un paper mostós. És el nostre deure, és el nostre deure! Exclamen com qui escup una salmòdia. La porcellana és perillosa, tòxica, qui sap quines conseqüències pot tenir per al futur... També ho diuen uns homes amb gavardina que apunten i cartografien l'escenari de la desgràcia. Sembla que manen la força d'atac. Els de roba obscura comencen a treure mànegues, prenen posicions, intenten calcular els límits exactes de la paràbola. Tot comença a fer una olorota de zotal. Els de casa s'ho miren atònits, com si allò que els hagués caigut fóra en escapulló de la bomba atòmica. En altres cases han caigut quinqués, llums d'oli, setrills curulls i altres coses fètides que en un conte pasqual no convé relatar. Mai no hi havia hagut aquest devessall. Les coses s'havien pres amb més calma. La porcellana és tòxica diuen veus forasteres, presumptament enteses, és molt tòxica, cal eliminar-ne qualsevol partícula minúscula no fos cosa explotàs el món. Explotàs el món, diu un eco com a radiofònic en una llengua estranya. Explotar resen els grans titulars sense aclarir molt bé on, quan i com, explotar, ni què. Convé extirpar membres dels qui han tengut el menor contacte amb la porcellana, diuen  sanitaris verds com a cavalls. S'enfosqueix. Al Gòlgota tot fa olor de socarrim, entre la fumassa, artificial i forçada, se sent el riure hienesc dels dos lladres que han participat en la comèdia. No eren figurants, eren facinerosos autèntics, de la mateixa tropa de Barrabàs.