Perdonau la brama escatològica i que caigui jo també en aquesta mena de populisme de paper d'estrassa que sembla apoderar-se del nostre entorn. Ja sé que potser hauria de parlar d'altes qüestions – nombre de turistes, contractacions, etc.- però què voleu que us digui ja estic una mica cansat t'autoflagel·lacions, o de les aportacions ous de dos vermells als murs de les xarxes socials,  - versió 2.0 del mur de les lamentacions-. Unes cilicis llagrimals que provenen d'esquerrans de sedàs fi que mouen un dit i se'ls unta la libido, molt efusivament, quan l'hipotètic culpable de tots els mals és el col·lectiu que durant quaranta anys ha aportat més en favor dels valors que teòricament defensen els primcernuts. Gent, dit de passada, alguna de la qual, la seva capacitat d'anàlisi no va més enllà d'una proclama o d'una soflama quan la testosterona se'ls encalenteix, encara que qui bufi els ardors siguin els interessos – no sempre clars, sinó més aviat camuflats- dels de sempre. Del poder de sempre. Un poder que per regla general a les nostres illes obeeix no només a un model econòmic sinó també de país. No sé si ha quedat mínimament clar.

    A mi, que voleu que us digui, posats a ser frívol m'estim més l'escatologia – avui va per aquí, un altre dia anirà d'un altre vent- que no la flagel·lació. Dos fets m'han encistat aquesta frase, que ma mare em deia, a la cervellera. Per no ofendre més el decòrum d'algun supervivent de la lliga del bon mot no la tornaré a repetir. Aquesta sintagma me'l deia quan, per exemple, em manava una feina i ja pressuposava d'antuvi que no la sabria fer condretament, per exemple, anar a la botiga a comprar un producte que no fóra habitual. Quan l'esguerrava, rebia la penyora sintagmal a mode d'admonició. Tot això m'ha vengut a la mollera quan he vist el debat encès sobre si Bauzá o si Company. Fins i tot, algun mitjà de comunicació local, molt mallorquí de part del nom, s'ha com a convertit abrandadament al catalanisme. Si més no, així es desprenia dels titulars que engaltava. Uns titulars que deuen haver confós la brunete madrilenya que s'ha afanyat a dir, mutatis mutandis, que Espanya es desintegrava i que el PP Balear havia s'havia venut al catalanisme – més pèrfid, afegiria jo- Que ningú no es faci il·lusions amb les preteses catalanofílies de cert mitja de comunicació hereu de l'Almudaina, ni tampoc que no pateixin gaire les Esperances Aguirres i companyies. No els caldrà anar al Valle de los Caídos a resar cap novena perquè aital atropell no es dugui a terme. Qui merda envia pets espera. Per tant, de les polítiques lingüístiques del PP ben pocs miracles se'n poden esperar, entesos com a miracles un gest de bona voluntat vers la llengua d'aquesta terra. Hagi guanyat en Company! L'aclamat Simonet a qui vàrem ensenyar bé els quatre conceptes sociolingüístics bàsics, no mourà una ungla per la llengua, públicament, si no és per anar a cercar els vots dels quatre pagesos; com tampoc no ho feia en temps d'en Bauzá. Dit sigui tot això com una mostra o exemple i amb l'estima que tenc a l'alaroner.

La segona qüestió de què us volia parlar també fa referència als pets que es poden esperar quan en Rajoy – en la ficció metafòrica, la merda- va a Catalunya a fer promeses d'inversions públiques, especialment a Rodalies i al Corredor mediterrani. Només hi ha una cosa més promesa i més incomplerta que les inversions a Catalunya, aquesta és el Règim Econòmic Especial per a les Illes Balears. Què es pot esperar d'un Govern, el ministre del ram del qual, confon l'AVE Madrid- Castelló com a part del Corredor Mediterrani? Què es pot esperar d'un Govern que empra fons europeus destinats a l'esmentat Corredor per fer infraestructures d'alta i a alta velocitat a Madrid?Tant en el primer cas com en el segon, el d'en Company i en Rajoy, la resposta és la mateixa: unes sonores però vàcues ventositats. I què ens en restarà: la pudor, talment com si haguessin menjat col bullida estantissa. La pudor de sempre.