Fa molt de temps que no m'acostava "per aquestes platges" però avui m'he esbravat. Vos ne deman perdó però és que havia de mester buidar el gavatx.

Fa un parell de setmanes que, damunt un diari publicat a Mallorca en foraster i que és un apèndix de la seva soca central madrilenya, compareixen articles d'un habitual enemic de la nostra llengua i partidari agressiu del castellà. I és estrany perquè es tracta d'una persona que va néixer mallorquina i xueta. Faig aquesta darrera precisió perquè els xuetes són un grup humà, que respect i admir, que s'ha distingit sempre per una alta fidelitat a la nostra llengua. Però de bords en poden sortir pertot.

L'home en qüestió afirma que la llengua catalana (o mallorquí, ara no em recorda com l'anomena) no és la llengua pròpia de Mallorca perquè hi ha més gent que parla espanyol. En dedueix que, quan es tracta de la integració dels immigrats, la llengua "d'acollida" ha d'esser l'espanyol.

Ja veis de quin punt es calça, l'home.

En un dels seus darrers articles es mostra revoltat per la denominació de "foraster" quan ens referim a la llengua espanyola. Ve a dir que aquest terme de "foraster" és una invenció dels "catalanistas".

La ignorància és presumptuosa i els ignorants presumptuosos fan via a mostrar les canyelles de la seva ignorància: el terme de "foraster" referint-se al castellà compareix fa almanco tres segles, i probablement abans i tot.

El trobam dins un entremès del segle XVIII: s'Entremès des lladre.

És entrada de fosca i, a una casa de ciutat, en baixos, hi han robat. Un ciutadà prova d'explicar, a uns soldats espanyols (i què hi devien fotre, aquells soldats espanyols, per ací?) que, dins la mitja claror de la casa, que tenia la porta oberta, ell ha entrevist dues siluetes una de les quals parlava.a qualcú altre. Misteri...

El mallorquinet fa els possibles per fer-se entendre dels soldats i els vol parlar espanyol, un espanyol baldufenc. I els diu això mateix, que l'ha mig vist i que, sobretot l'ha sentit molt bé.

I els diu "Seguro serà el ladrón, pues que parla forastero."

És ben interessant la relació que estableix, aquell avantpassat nostre, entre llengua castellana i condició de lladre.

Fa un parell d'anys vaig haver d'anar a la clínica Planas de Ciutat per unes revisions. Poca cosa que no em va revelar cap complicació de res.

A recepció em va atendre una dona jove i guapa, molt simpàtica. Parlava un català molt bo. La lingüística, sobretot catalana, sempre m'ha interessat i jo no acabava d'endevinar l'origen geogràfic del seu parlar: no era valenciana, ni barcelonina, ni tampoc mallorquina. El seu català era neutre i, com ja he dit, força bo i digne.

Intrigat, li vaig dir si li sabria dir-me d'on era, que no arribava a localitzar el seu parlar. Ella, amb un somriure d'aquells qui alegren el dia a un home, em respongué que era de Madrid.

Jo devia fer cara d'astorat. Li vaig demanar quant de temps feia que estava a Mallorca. La resposta encara em va deixar més meravellat. "Tres anys.". Vaig felicitar aquella rara avis, que es va explicar com segueix:

"Quan vaig decidir de venir a fer una feina fixa a Mallorca vaig decidir que, per respecte al país m'acollia, havia de començar per respectar els mallorquins i que, per això mateix, havia d'aprendre la llengua. Vaig anar a classes de català i vet aquí el resultat."

No vaig haver de mester tornar a la Planas per raons de salut, però m'hauria agradat trobar una raó plausible per tornar veure aquella dona.

Jos vos puc dir que, fa una partida d'anys, com solia fer quan venia de fer feines a Ciutat, em vaig aturar a dinar a un bar de Maioris. El duien uns alemanys i les cambreres eren mallorquines i forasteres. Sempre vaig parlar la nostra llengua fins que un dia em va venir a servir una cambrera nova. Quan li vaig parlar català em digué que li parlàs espanyol, que ella era colombiana. Li vaig dir, sempre en la nostra llengua, que no, que ella parlàs com volgués però que jo no cediria. Es va embirombar "Usted no puede obligarme a... etc.. Li vaig retrucar que era ella la qui m'hi volia obligar però que no res, que em dugués el llibre de reclamacions. Aquí va mudar de cantet: "No se ponga así, que yo le entiendo, que mi marido es mallorquín...". Vaig insistir i la dona va començar a gemegar "No me busque la ruina, por favor". Vaig insistir sobre el llibre i vaig anar a parlar amb el propietari. La dona plorinyava. Li vaig explicar, en alemany, el que feia al cas. L'home va fer la farina blana i ho deixàrem anar, però li vaig fer avinent, amb la colombiana present, que no tornaria pus mai en aquell bar i que divulgaria el que m'hi havia passat.
No hi he tornat ni una sola vegada, però la colombiana va quedar amb un bon pet.

Sempre que davall a Ciutat parl el meu mallorquí ben pagès amb tothom, i només un pic he tengut una topada semblat a una sabateria: una dependenta poca-vergonya em va llançar un "En espanyol". Li vaig dir que no tornaria pus mai en aquella sabateria. La mestressa, ben mallorquina, va sortir escapada "No, senyor, no se'n vaja, que jo som mallorquina, etc." Li vaig dir que, vist que es permetia tenir una dependenta que insultava els mallorquins, no hi tornaria. I no hi he tornat.

Vaig viure deu anys al País Valencià, coincidint amb l'època de l'anomenada batalla lingüística de València, i van ser anys durs. Em vaig trobar amb situacions com la descrita, amb l'agreujant que jo rebia per dues bandes: de vegades em demanaven que parlés en "castellano" i en altres s'enfadaven pel meu accent mallorquí i feien com que no m'entenien. Això sobretot a la ciutat de València i a la comarca de l'Horta, però sortosament a les comarques de la resta del País era diferent.

@ claro que sí, balearium, turkish man... i tants altres que fas servir: Es veu que l'Ara no és del teu gust, però et diré que hi ha bastants diaris més que parlen de les vostres brabuconades i dels teus parlant de Goma-2 que deu ser el que tú voldries.
Espera que passi la tardor i a primers d'any hi haurà novetats que encara t'agradaràn menys que aquestes.
I dic jo, per quan serà que fotaràs el camp de on no et volen? Quina poca dignitat ni amor propi que tens noi.
I em dic Sebastià, isnorante...

Jo no em vull enfadar. Però procur tornar-los la pilota.
Si qualcú em ve a demanar información (sigui quina sigui, cercant locals, ubicacions etc.) És per l´esquerra? Siga por la derecha hasta el final de la calle i después tuerza a la izquierda hasta llegar a San Borromeo....
Ja, ja, ja...
No saben com estarien de bé fent les coses d´una altra manera.

Jo crec que més que no anar-hi en aquestos locals, crec que deuriem anar-hi al menys sols per posar una reclamació tots i cadascun dels que podem passar, un tallat =1reclamacio.
Que queeeee!!!!!

En aquests casos s'ha de contestar que no! Que no parlarà castellà i que si algú té dret a exigir a l'altre res és que el castellanoparlant parli la llengua del país, no a l'inrevés. I, després, demanar el full de reclamacions i denunciar el fet als mitjans de comunicació nacionals (els estatals no cal).

El supremacisme castellà és l'arma que tenen aquests desgraciats amb zero cultura i zero educació, d'humil.liarnos i espassar se els complexos d'inferioritat i la enveja. Però alerta! Perque si hi hagués una dictadura feixista, la seva violència justificada per una política retrògrada i erràtica, podria ser molt pitjor, perque qui se comporta així no pot ser mai una bona persona.

@Sebastian

Tienes que leer menos el "Ara".
Madre mía, cómo se te va la pinza.