Ens situam a Mallorca, a principis del segle XVII, tot digerint un duríssim segle XVI. Només en citar el segle, ràpidament, els que coneixen mínimament la història de Mallorca, pensaran en les revoltes de les Germanies, les quals sumades a l’augment de la població, la pujada dels impostos, la sortida de les famílies dels nuclis urbans cap als afores, la manca de terres suficients per a repartir de forma digna entre la descendència i l’acumulació de males anyades per a les collites, varen afavorir que desenes de famílies mallorquines salparen en direcció a algun dels ports de les comarques valencianes de la Marina Alta, la Marina Baixa o la Safor.

Al País Valencià, després d’un segle XVI molt semblant al mallorquí, la situació sociopolítica entre els cristians i els moriscos va arribar a la seva etapa final el 1609 amb el decret d’expulsió. Les autoritats cristianes varen donar un termini de tres dies a tota la població musulmana perquè embarcaren, amb tota la seva família i els béns que poguessin carregar (deixant enrere terres, cases, mobiliari…), en algun dels vaixells previstos per a tal efecte als ports d’Alacant, Dénia, València i Vinaròs. Aquest fet va provocar la pèrdua d’un terç de la població valenciana, l’abandonament de gran part de l’activitat agrícola i industrial i el despoblament per complet de molts pobles.

El rei d’aleshores, Felip IV, va rebre cartes des de diversos territoris, exigint mesures per a compensar les pèrdues provocades per l’expulsió. Per exemple, Carles de Borja, duc de Gandia, li explicava que la seva casa havia perdut «18.000 vassalls i 3.000 ducats de renda». Les autoritats peninsulars tenien a Mallorca un aliat important, el virei Joan de Vilaragut, baró d’Olocau i senyor valencià, el qual també s’havia vist fortament afectat per l’expulsió. Ràpidament varen arribar a acords i es varen iniciar crides i lectures de pregons per la majoria dels pobles de Mallorca, convidant les famílies mallorquines a repoblar les terres valencianes.

Tenint en compte la situació socioeconòmica de Mallorca descrita abans, era d’esperar la gran acceptació que va tenir la invitació. Alguns d’ells varen viatjar amb la seva parella i els primers fills, d’altres sense parella, de la mà de germans, germanes, pares, oncles, etc. I és que així se’ls hi va vendre també. Com en tot procés de colonització, les autoritats sempre han exagerat les virtuts i avantatges del nou territori a ocupar, amb l’únic propòsit de desplaçar famílies i projectes de vida sencers, sense importar-los les necessitats que aquelles classes populars tendrien en aquells nous indrets.

El següent rei, Felip III, en assabentar-se de l’emigració de tantes famílies illenques cap a la Península, va intentar aturar l’èxode illenc. Per a ell les Illes Balears suposaven un mur de contingència, una frontera que havia d’estar ben poblada per a poder respondre a una possible invasió estrangera (pirates, otomans…). El propi virei, Joan de Vilaragut es va haver de fer enrere i va deixar de dur illencs cap a les seues terres despoblades a la Península. Però, molts d’altres, varen fer cas omís i varen continuaren establint famílies arribades des de les Balears durant dècades, a bon ritme, i sense importar-los les premises reials.

Amb el pas del temps, aquella onada de mallorquinitat ha anat diluint-se i mesclant-se amb la valencianitat naixent d’aquelles terres i aquelles èpoques. Actualment, comptam amb més una gran quantitat de publicacions que tracten el tema àmpliament, amb multitud de dades digitalitzades que en faciliten la recerca i l’establiment de lligams entre efemèrides, llinatges i diàspores. Però, encara hi queda molta feina per fer, molta recerca i molt de treball de camp que publicar.

Pel que fa a aquest moviment migratori illenc tan important per a la germinació de les comarques centrals valencianes (la Marina Alta, la Marina Baixa, la Safor, el Comtat i la Vall d’Albaida) és imprescindible llegir els autors que més temps han dedicat a la recerca, l’interncanvi de dades i la publicació de tants llibres i articles. Els imprescindibles Antoni Mas (Santa Margalida) i Joan-Lluís Monjo (Tàrbena) conformen un duet excepcional. De la col·laboració entre els dos hi han sorgit les, fins ara, més riques publicacions amb dades i informacions inèdites que s’han publicat fins aleshores.

Lectures recomanades:

Repobladors mallorquins al Sud del País Valencià després de l'expulsió dels moriscs: cap a un estat de la qüestió, d’Antoni Mas i Joan Lluís Monjo (Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d'Estudis Històrics, Nº. 56, 2000, págs. 275-296)

Per poblar lo Regne de Valentia... L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII, d’Antoni Mas i Joan-Lluís Monjo (2002; disponible online a la web de la Càtedra Iberoamericana de la UIB: fci.uib.es)

Tothom se'n va a la poblatió de Valèntia: l'emigració mallorquina al regne de València en el segle XVII, de Joan Lluís Monjo i Antoni Mas (Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, Nº. 15, 2004, págs. 89-112)

Sobre l'origen dels llinatges mallorquins Estelrich i Fornari, d’Antoni Mas Forners (XVIII Jornada d'Antroponímia i Toponímia (Selva, 2005))

Rapa moixetes. Un treball etnomusical i etnoliterari entre Santa Margalida (Mallorca), Tàrbena i Xaló (País Valencià), de Joan Lluís Monjo i Mascaró, Miquel-Àngel Flores i Abat (Sarrià: Revista d'investigació i assaig de la Marina Baixa, Nº. 3, 2010 (dedicat a les III Jornades de Patrimoni de la Marina Baixa), págs. 92-104)