Les fans d'Alejandro Sanz estan d'enhorabona. A totes les que compartiren amb ell la nit de dissabte passat, a l'estadi Lluís Sitjar de Palma, no els en deu quedar cap dubte. Pop i flamenc es van fondre en un espectacle, el darrer de la gira de l'artista i, sobretot, el darrer abans de l'«any sabàtic» que es pren el músic, que deixà l'auditori illenc amb un deliciós sabor de boca. Amb el rigor que denota professionalitat, el concert d'Alejandro Sanz s'ajustà a les millors expectatives. Amb puntualitat britànica, a les 22 hores els Bacilos començaven a recollir discrets aplaudiments del públic, un formiguer de 25.000 persones assadegades de Sanz.

L'entrada del Príncep Felip a l'estadi, anunciada per megafonia i corejada amb més decibels per la comunitat de fèmines "algunes adolescents i d'altres de més granadetes" que l'aplaudiren des de la gespa i les grades, marcà l'immenent inici de l'espectacle. Poc després, cap a les 22.50, començà el compte enrere fins als primers acords de Tiene que ser pecado. Les següents dues hores foren plenes de passions. Alejandro va saber mantenir viva la flama esquitxant amb temes més comercials un repertori fet per a les fans de tota la vida, que l'acompanyaren en un repàs des de Viviendo deprisa fins a El alma al aire, pels viaranys de pupurris variats que "semblava" s'oblidaven del Corazón partío.

Però no era sinó un truc de savi amfitrió: la Satisfaction de Sanz, com ell mateix encertà a denominar-la, serviria d'acomiadament d'un concert que permeté el gaudi a fans i al públic més heterodox. El secret? Una banda de luxe a les ordres de l'artista, que demostrà les millors taules al final: tot sol, en els bisos, encisà en una ronda de «bulerías» gitanes al final del concert dedicades a la seva filla Manuela, entonades amb la companyia de la guitarra flamenca que acaronà amb sang i vivor, pero també despullades, quan l'artista posà la seva veu a pèl contra la nit, només acompanyat per les palmes del públic.