En el meu darrer llibre, des de fa pocs dies a les llibreries, Cervantes, el Quixot i Mallorca, hi ha la traducció dels dos capítols referits a la història d'un captiu a terres algerianes. Hi ha en aquesta narració algunes dades que semblen autobiogràfiques, puix que l'autor, Cervantes, visqué aquelles penalitats. Però el fil del relat, la columna vertebral de l'argument, amb una fantasiosa història d'amor, és just un altre. És possible que Cervantes conegués la biografia de Sant Tomàs Canturià, màrtir? Llegim a Croisset: «Aquest il·lustre defensor de la immunitat eclesiàstica va néixer a Londres el 21 de desembre de 1117. Son pare, Gilbert Bécquer, lluità contra els sarraïns a la guerra de la Croada, i havent caigut dins una emboscada, fou empresonat i fet esclau l'any 1114. Les seves bones qualitats (suposam que físiques i morals) varen merèixer especial atenció del seu senyor, que era un dels primers dignataris d'aquella nació, i, alhora, enamoraren la filla d'aquell emir, la qual, tota admirada pel que havia sentir dir de la nostra religió, es va voler fer cristiana. Al cap de divuit mesos pogué fugir Gilbert de la seva presó. La filla de l'emir fugí també, en aquest cas de la casa dels seus pares, i anà a Anglaterra a trobar-se amb Gilbert. El bisbe la batià i li posà per nom Matilde, la qual, havent-se casat amb Gilbert, fou la mare del nostre sant».

Pot ser que Cervantes hagués tingut notícia d'aquesta història?

Seria més que probable que en les seves investigacions sobre la història i ficció de les institucions de cavalleria hagués topat amb aquell cavaller, Gilbert Bécquer o Beker, i que el relat dels amors de l'anglès i la musulmana passàs, barrejat amb experiències pròpies, a les pàgines esmentades del Quixot.

Però anem a Sant Tomàs: pensionista en el monestir de Terra Santa, orfe de pares als vint-i-un anys, estudiant a París, doctor en lleis per la Sorbona, secretari a casa d'un noble, amic i ajudant de l'arquebisbe de Canterbury Teobald que l'envià en diverses missions a Roma, diaca de tornada a les Illes britàniques, arcedià i almoiner a qui va voler conèixer el rei Enric II per a fer-lo canceller, educador del príncep hereu de la corona, ambaixador a França, arquebisbe de York, monjo a l'abadia de Pontigny de l'orde del Císter, i llavors, al de Santa Columba... No hi pot haver vida més moguda. Declarat enemic del rei d'Anglaterra i havent tornat a Canterbury, el monarca encarregà a quatre dels seus oficials, Ferdinand d'Ours, Hug Norville, Guillaume de Traci i Richard Breton, de matar l'arquebisbe. Tomàs durant la gran festa de Nadal, a la Seu, havia dit en el sermó que pressentia la seva mort propera, tot i que els sicaris actuaven en el major secret. Dies després, dins la mateixa catedral durant els divins oficis, havent envoltat el temple de soldats, els quatre assasins hi entraren. Reinald li pegà una ganivetada al cap. Els altres tres, veient-lo caigut per terra, li clavaren les espases. Ricard Breton li xapá el crani i escampà el cervell de la víctima pel paviment. El poble que assistí a l'ofici diví s'espantà i fou presa del pànic. Però el rei Enric havia aconseguit el que volia.