No fa gaire anys, en un viatge pel sud de França, vaig visitar el cementiri on es troben soterrades les despulles de Paul Valéry.

Aquest poeta i assagista francès, que va néixer a Sète, el 1871, i morí a París, el 1945, havia estudiat lleis a la Universitat de Montpeller. Figura en el claustre de la Universitat Central, vora la seu d'aquella magnífica ciutat, gravat el seu nom en una làpida. Començà publicant poesies en algunes revistes i l'octubre del 1892 patí una crisi sentimental que l'allunyà de l'activitat poètica durant més de vint anys. Treballà en el Ministeri de Guerra i fou director de l'agència Havas. En renéixer com a poeta, publica el seu Cementiri Marí. Aquest es troba sobre un pujol de Sète que domina la Mediterrània. Diu un comentarista que «vista des d'allà, entre els pins, la mar sembla una teulada blava de llapis, i els focus blancs dels velers evoquen coloms que picotegen ací i enllà. És en aquest indret que Valéry situa la seva poesia filosòfica, reflexió angoixada sobre un món on tot seria perfecte sense el pensament humà; no són els morts sinó els vius que es barallen amb la natura, i només l'acció els pot reconciliar amb ella».

L'enquadrament del poema ens parla «d'aquesta teulada tranquil·la per on marxen els coloms/ entre els pins batega, entre les tombes/ Migdia el Just hi composa focs/ i la mar, la mar, que sempre comença/ i no hi ha millor recompensa al pensament/ que una llarga mirada sobre la calma dels Déus».

Dins aquest escenari, els morts en seran protagonistes. Paul Valéry els mira amb immensa pietat...

«Ells s'han esvaït dins una absència espessa/ l'argila roja ha begut la blanca despulla/ I el do de viure ja ha passat a les flors/ On són dels morts les paraules amables?/ l'art personal, les ànimes singulars?/ La cuca fila allà on neixen els plors!»

La tercera part del missatge poètic ens convida a l'acció. Hem de reaccionar. Prou d'agressivitat. La natura és sagrada i la natura també som nosaltres mateixos. Par això diu:

«El vent s'aixeca! Hem de fer un esforç per viure!/ L'aire immens ha obert i ha tancat el meu llibre./ L'ona en pols gosa sortir de les roques!/ Volau, pàgines admirades!/ Trencau ones, trencau aigües alegres!/ Aquesta teulada tranquil·la on picotegen els focs».

Vaig dedicar un capítol del meu llibre Sollerics arreu del món a la tomba de Paul Valéry i al cementiri de Sète, on hi ha també soterrats alguns sollerics. Hi podeu veure les il·lustracions corresponents que fan al cas. (Imatges d'ahir, Miquel Font, Editor). Els versos en francès «Oh! Récompense aprés un pensée/ qu'un long regard sur la calme des Dieux» foren escrits com a epitafi sobre la tomba del poeta.