Jules Ferry establia, mitjançant les lleis adients, que l'escola a França era pública, gratuïta i obligatòria per a tots els infants, des dels sis als catorze anys. Amb això volia demostrar al seu país i a la resta d'Europa que l'ensenyament primari jugava un paper fonamental en la formació dels infants i l'esperit de la nació. Però els mesos de setembre i octubre, segons la data tradicional de cada lloc, tenien la grisor tardoral. Reprendre els estudis després de les vacances estiuenques era per a moltes criatures perdre una part de la seva llibertat i anar a sotmetre's a una disciplina oficial i sense concessions. Així, l'escriptora Christiane Rochefort, en el seu llibre Les petits enfants du siècle (Grasset), escrivia: «Jo començava a anar a escola. De bon matí, feia desdejunar els nens i els acompanyava al parvulari, i me n'anava a la meva escola. El migdia, restava a la cantina, m'asseia i els plats arribaven ben plens. Per a mi era sempre bo el que hi havia dins aquells plats curulls de menjar; les altres nines no volien menjar a la cantina, puix que els cuinats els semblaven dolents; jo em preguntava què les devien servir a casa i a la meva pregunta, havien de respondre el mateix que hi havia a casa nostra, les mateixes marques de les mateixes botigues, llevat de la mostassa, que mon pare en duia directament de la fàbrica, i nosaltres posàvem mostassa a tot. El capvespre, tornava a acompanyar els nens i els deixava al pati, a jugar amb els altres... La mare feia el sopar, mon pare tornava de la feina i posava la televisió. Sopàvem. Mon pare i els nens seguien veient la televisió i la mare i jo anàvem a escurar els plats. Quan ells anàven tots a dormir, jo havia de restar a la cuina per a fer les meves tasques escolars. Aleshores, el nostre apartament estava bé. No abans, quan habitàvem un tretzè pis, amb una sola cambra i aigua només en el replà de l'escala. Quan aquell racó fou enderrocat, ens mudàrem aquí.
Sembla que eren prioritàries, en aquesta ciutat, les famílies nombroses. I vàrem rebre el nombre de cambres al qual teníem dret segons el nombre d'infants. Els pares tenien una cambra, els nens una altra i els més menudons dormien amb jo a la tercera. També tenien una petita bugaderia i la màquina de rentar arribà quan nasqueren els bessons, i una cuina menjador, on hi havia la taula que em servia per a fer les meves tasques d'escola. Era el meu millor moment del dia. Quan tots estaven aparcats i jo em trobava sola dins la nit i el silenci...».
Aquelles tasques escolars, casolanes, que al dia següent esperava el mestre amb el seu «puntero» a la mà. Quina criatura de més de cinquanta anys no l'ha viscut, això? Aquelles matemàtiques que ens imposaven cada vespre una dotzena de problemes, o aquella mitja dotzena d'anàlisis gramaticals... És ben cert, que l'escola primària ens marca per a sempre. De fet, marca les nostres primeres experiències exteriors, acabats de sortir de l'ou, com aquell qui diu...
