Alexandre Manzoni, poeta i novel·lista del Romanticisme, que nascut a Milà visqué del 1785 al 1873, es va fer universal conegut per la seva obra Els nuvis, que narra les aventures i desventures d'una parella d'enamorats dins un ambient de capa i espasa. El gran novel·lista italià situa la seva història en aquesta data, tal dia com avui, i ens assegura que molts aspectes del relat són autèntics, o si voleu, històrics amb fidelitat de cronista. Tanmateix, l'esperit romàntic els desfigura des de diferents perspectives...
«Si no menteix el manuscrit d'on han estat preses aquestes notícies, era el 7 de Novembre de 1628 quan, a hora foscant, per un dels caminois que es formen en les pintoresques voreres del llac de Como anava pregant l'Ofici Diví mossèn Abundi, respectable prevere d'un poble immediat. Portava en la mà el seu breviari, ara obert, suara tancat, segons li servia la memòria o era precís ajudar-la amb la lectura del text, quan en arribar a una ermita que hi havia en el creuer de dos camins s'aturà, no només per la devoció sinó per haver observat quelcom que més s'hauria estimat no haver vist, doncs eren dos homes que popularment són anomenats matasetzes, mena de gent que, per dissort, abundava aleshores en aquella terra, i això malgrat les sèries providències de les autoritats judicials. Mossèn Abundi va veure tot d'una que tals homes estaven esperant algú, i, el que fou pitjor, no pogué dubtar que la persona assetjada era ell mateix, doncs gairebé l'havien vist, quan un dels espadatxins, que estava assegut, s'aixecà i ambdós sortiren poc a poc al seu encontre...».
Així comença tot un enfilall d'intrigues, atemptats, crims, raptes, traïcions... però amb una fidelitat narrativa dels ambients i les situacions, així com una acurada anàlisi psicològica sobre els personatges, que ha fet d'aquesta novel·la un prototipus del seu moment i, alhora, la novel·la nacional italiana de la primera meitat del segle XIX. Per això se'ns adverteix que seria quasi una bajanada voler justificar «al davant de l'opinió del públic el fet de presentar aquesta obra (Calleja), tan celebrada per tots els literats d'Europa. Succeïts, no meravellosos ni extraordinaris, però sí molt interessants; exemples de conducta humana, no la filosòfica, tan abundant en els llibres moderns, sinó de les essències de l'ètica que dominava una altra època. Els traductors han procurat conservar la vivor dels diàlegs, la naturalitat de les expressions i la cadena dels fets».
Heus aquí una de les escenes, quasi digna de Dumas: «Es va despertar, estirà els braços, i va veure plantat, als peus del seu llit un home amb roba negra, i altres dos ben armats, un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Ell, entre la sorpresa i el no estar ben despert, doncs encara li durava l'atordiment a causa de l'alcohol, restà uns instants com embadalit; creia que somniava, i com el que veia no era cosa del seu gust, es movia a un costat i l'altre, com aquell que es vol alliberar d'una espantosa visió...».
Romanticisme de capa i espasa.
