Es reconstrueix el passat a base d'anar enganxant els bocins d'un tot que un dia s'esmicolà. Els monuments, els records, la vida, tot es trenca i es desfà. Com Taormina dins la memòria. La mar Jònica fa de tel de fons d'uns carrers i monuments penjats a la muntanya. Però hi deu haver belleses que costa més de fer malbé, com la dels paisatges que un dia foren triats per a construir-hi un teatre, un temple o un lloc destinat a la meditació. Sempre arriben els bàrbars, la terra tremola, canvien les modes i es desfan els llocs sagrats.
A Taormina un dia hi arribà Wilhem von Gloeden i, excitat per totes les belleses, ho traslladà sobre l'emulsió fotogràfica; tant si era monument, com persona humana. Si aquella terra havia format part de la Magna Grècia, ell els despullava i els posava quatre detalls més o menys grecs. Fotografiava. Primer els pares, llavors els fills i els néts. Qui més qui menys passà per l'objectiu del baró que, amb els anys aniria a parar a la història de la fotografia i els seus originals es vendrien a uns preus molt alts. Però aquesta història també s'esmicolà bastant, ja que quan arribaren els feixistes es carregaren una bona part del seu arxiu fotogràfic.
Actualment Taormina podria ser un bell cadàver, un record trossejat, un passat difícil de retrobar. I segurament és així. Però el mont Tauro es manté al seu lloc, la mar entre el cap Sant'Andrea i el cap Taormina ofereix els colors de sempre. L'Etna va amenaçant, ben igual que ho ha fet des de que va néixer. Caminois empedrats passen per entre les oliveres i les donardes. Aquí i allà es troben trossos menuts del seu passat: estries del fust d'una columna, un bocí de capitell corinti, un terç d'una base, dos pams d'un arquitrau. Als comerços dels carrers principals, els descendents dels habitants de fa cent anys venen postals i llibres amb els joves, despullats, d'aquell temps. La memòria.