Què et dona veure el que ningú no veu? Una nova perspectiva amb detalls insòlits ara que totes les ciutats tendeixen a semblar-se amb els mateixos comerços internacionals.
Per exemple gent com Marcel Albet col·lecciona fotos de les plaques de ferro de fusa que es col·loquen als registres del clavegueram. Solen aparèixer el nom de les ciutats i dibuixos a voltes ben interessants. Albet ens ha documentat per exemple les tapes de Samarcanda i altres ciutats d’Uzbequistan, de diversos llocs de Turquia a més de les principals ciutats catalanes. El poeta Rafael Peñas Cruz s’admirà del gust pels dissenys de les coses mínimes del Japó i ens posa per exemple el tancament d’una claveguera d’Osaka. Recentment, he vist per xarxa el disseny d’aquests estris a Vancouver amb una fulla esculpida al metall certament molt bella. Aquest petit disseny sols escenificar dibuixos d’estrelles i altres formes geomètriques especialment quan el tancament és circular: ens parla de la diversitat dels llocs d’alegria i vivència. Ja ho deia Oscar Wilde: «El detall, vet aquí el que és important».
Remirant per Palma ens trobam moltes de coses, i algunes històries. Per al clavegueram encara hi ha plaques de la històrica Foneria Mallorquins (FUMASA) que tenia una seu impressionat al carrer Manacor, ara derruïda i convertida en pisos anodins. Si ens fixam bé, a la Rambla per exemple, veurem fuses de l’Empresa Municipal d’Aigües i Clavegueram (EMAYA) que porten el nom de Clavegueram i altres el castellà Alcantarillado. Trobarem xarxes elèctriques o canonades de gas enterrades que surten a la superfície portant el nom d’empreses que ja no existents com GESA, altres amb el nou d’ENDESA. I la xarxa telefònica s’ha expandit amb la fibra òptica i deixa també les petjades de les antigues Telefònica i les noves empreses. Són petites històries.
Deia Italo Calvino que quan un pensa en una ciutat, cal considerar les xarxes de canonades que s’alcen en vertical, els fils d’electricitat que serpentegen per les cases o les línies telefòniques. El sòl guarda testimoni de la història de la ciutat, velles canonades medievals que encara fan la seva funció i tal volta desconegudes per tots. A voltes, gràcies a la brutícia dels habitants, apareixen farcides de tovalloles no biodegradables que clouen el pas de l’aigua bruta. Malgrat que això no es vegi, descriu també la ciutat fidelment, i que ho dubti que demani informació a OSSIFAR o a l’empresa FULLANA que en lluiten cada dia amb aquests monstres que produeix la desídia i grolleria.
També, com es descriu a la fotografia adjunta, cal parlar de les voravies i les rajoles que s’usen. A mi particularment, sempre m’ha agradat molt la de la tauleta de xocolata amb nou punts alçats i els solcs laterals que els marquen, i que es completava amb la pedra viva de les voreres. Ara aquella uniformitat ha donat lloc a diverses alternatives no sempre favorables. El sòl de Palma sol patinar amb la pluja, especialment la pissarra que hi ha a la plaça de Cort o les rajoles cíniques del pla Mirall de la plaça de Santa Eulàlia que posà el senyor Rodríguez. Al Born, el disseny de les rajoles hexagonals amb dibuixos de pops de Gaudí fou destruït per a posar pedra polida que llenega quan està mullada gràcies al mal gust de la batlessa Catalina Cirer. Per sort altres paviments, com el dissenyat per Elies Torres per a la Murada i ara el passeig Marítim, són més raonables i tal vegada bells.
El sòl de la ciutat és digne d’admirar quan un torna vell i es va fixant en no travelar!
