Com tants i tants processos d'aquest món, arribar a l'esperat solstici d'estiu se salda amb la inconveniència d'un balanç agredolç. La dolçor, per mi, la injecta el fenomen de la màxima insolació: quan, vull dir, el curs de l'any coneix el dia de més hores de llum solar esplendent. Entretant, el gust acerb el posa l'evidència paisatgística que els nostres camps cauen, irreparablement, en l'hora que s'agosten.
És llavors quan apareix la sequedat ambient, i els verds -tota la ufana botànica d'hivern i primavera- o bé s'apaguen desvigoritzats, o bé desapareixen debolits de la crosta terrestre. El cromatisme esponjós d'abans s'anorrea; i, fet i fet, tot queda dominat pel color espremut, enterc, insípid, del rostoll. Si més no, aquesta és la faiçó tibant i aclaparadora que jo observ en el cas de ma estimat niell. Com a prova incontestable de la mudança de rostre que s'hi opera, només caldrà que mireu les tanques perfectament rasurades fins que agafen un aspecte barbamec ocre i polsós, bonibé estèril.
Els tapissos de vellut es desen i la terra es nua a límits d'eixutesa. D'ací i d'allà, hi veieu disseminades les bales de palla, que són el producte de l'espinada pagesa del cicle agrícola que havia arrencat per Sant Miquel. O també, si voleu, podem mirar-nos-les com una mena de rodets d'estopa per a ús de gegants -els gegants, és clar, de l'avior que, a l'illa, aixecaren taules sobergues parades als deus. Curiosa imatge aquesta que ens deixa, en el dia, la reorientació que el sector primari ha experimentat en el darrer mig segle. Menorca ja no és pas una terra dedicada al cereal: a la urgència de tenir pa per sostenir-se.
El blat és, avui, una llegenda, potser una rondalla remota per a infants somnolents. És així que, a tot estirar, la Menorca del dia és més tost farratgera -i encara! Idò: amb aquest contemporani carés, l'aspecte paisatgístic s'ha transformat en un grau que els pagesos del passat no el reconeixerien com a propi. Pensarien que ressuscitaven damunt un penyal ignar. De terra bladera ens hem tornat terra de pastura pecuària i, de maig a octubre, jardí turístic.
Així cursa, per mi, la cloenda del mes de juny: amb la doble cara de bessó i clovella. La sega del blat, unida a la festa antiga de les mesurades, s'han absolutament desfigurats. En els nostres dies han esdevingut meres i teatralitzades representacions que, a vegades, si hom les manté en un municipi o altre, no passen d'un espectacle per a l'entreteniment de viatgers que vaquen en una època presidida pel privilegi de les vacances pagades. I açò no obstant, us matisaré de seguida que no som, de cap manera, un menorquí retrògrad que plori per l'evolució.
Judic de banals aquestes enyorances, per com no és pas en elles que rau la identitat aquilotada i distintiva, no. I encara manco que suposin cap formulació de la personalitat d'un poble, per molt que hom vulgui -com jo el vull- fidel, constant, pristí i, si em dispensau que ho cargoli, primigeni. No, no, de cap manera. Pens, més aviat, que la formulació d'un poble cal que sigui sempre dinàmica. Per tant, desplegada sobre la coordenada diacrònica i, per açò mateix, fruit de l'acumulació de mescles i encreuaments.
Ara bé: feta la tesi, també al·legaré que els pobles, tot i que s'hagin d'alimentar de fonts diverses, han de preservar llur medul·la espinal. Les pràctiques de substitució cultural, com demostra la història, resulten devastadores, i més encara per a les minories. Crec, en realitat, que la personalitat d'un poble cal formular-la en una amidada conjunció d'arcaisme i futurisme, en el sentit que dava als mots el traspassat Miquel Anglada. L'arcaisme, que s'emparenta amb el tradicionalisme, és el desig -deia- d'una tornada al passat i d'una fixació inamovible d'aquest.
Però resulta que uns grams d'arcaisme estan en la base de tota projecció futura: jo som tradició dels meus pares, però mon pare no es repeteix en mi: s'hi perllonga; i li seré fidel, no si el repetesc, sinó si som el qui haig de ser. A la vora, convé de combinar-lo amb el futurisme, com afany de portes obertes, però, a la vegada, mirant d'eludir la temptació de ruptura amb el passat. Quina fórmula química més complexa, però més assenyada, sàvia i d'exercici del dret a la legítima defensa!