Miquel Flexas Sampedro, professor de l'escola El Temple de Palma, ha estat nominat a ser el millor professor de l'Estat espanyol en els Premis d'EducaAbanca. El jove docent, de 32 anys, ens conta la realitat de la seva tasca professional.

Com et pots apuntar a aquests premis?

Primer algú t'hi ha d'apuntar, alumnes, famílies, etc. Sé que tenc dues nominacions, però no sé qui són. Després et fan omplir un formulari en el qual et demanen si fas servir noves tecnologies en l'aprenentatge, noves metodologies, si tens un bloc, etc. Aquest desembre em vaig endur la sorpresa del nomenament entre els finalistes del certamen. Estic molt content i orgullós.

Et defineixes com un docent 'inquiet i ambiciós'. Com apliques aquestes qualitats a classe?

Fa sis anys que treballo a l'escola El Temple i ja des del principi em vàrem contractar per tal de pujar un poc el nivell de ciències. Sóc químic i professor de ciències. La nostra és una escola molt petita i quan els alumnes acaben 4t d'ESO van a altres centres com Sant Josep Obrer, Antoni Maura, etc. A l'escola les notes eren bones però quan canviaven de centre davallaven molt. Hi havia preocupació i a partir d'aquí vaig analitzar la problemàtica del centre. Hi havia una gran diferència entre els alumnes molt bons i la resta. Ara bé, a través de l'experiència d'altres centres, vam fer passes per millorar la qualitat d'aquesta educació. Vam descobrir que una de les coses que s'havien de fer era introduir la tecnologia dins l'aula. En concret, l'iPad era una opció que canviava per complet les possibilitats de donar classe. A més, van introduir millores en les metodologies docents. Després de dos o tres anys es comencen a veure els fruits d'aquesta gran feina de tot el claustre. Hem rebut altres premis i la millora és palpable.

Vares estudiar un postgrau d'Innovació Educativa, que en vares aprofitar?

Vaig aprofitar moltes coses! De fet, aquest desembre l'acabam i ha estat espectacular, perquè no només et mostraven aquestes noves metodologies sinó com aplicar-les. Moltes de les coses que ara faig dins l'aula és gràcies a aquest postgrau, que també el fan altres tres professors del centre. Ens permet seguir innovant dins l'aula.

Entenem el lligam necessari entre educació i tecnologia. Ara bé, hi pot haver professors que no tenguin els coneixements per aplicar-ho i que algun alumne 's'escapi', o no?

Existeixen dues dificultats. La primera és el professor, que necessita canviar el seu rol dins l'aula. És impossible que un professor vulgui introduir la tecnologia a l'aula i alhora vulgui fer una classe magistral. Has de canviar la manera d'enfocar l'assignatura i la classe, fent que l'educació sigui activa. L'alumne passa de ser passiu i escoltar el contingut que li conta una persona a ser un membre actiu i fer recerca educativa. El professor es converteix en un guia; a través de preguntes, de recerques, de fer-los pensar, etc. Així, l'aula canvia. Ara bé, la tecnologia no ho és tot i si hi ha un nin que 'no vol' aprendre, no ho voldrà ni amb tecnologia ni sense. Però sí que podem assegurar que el fet de tenir tecnologia a l'aula dóna un 'plus' més profitós. Amb tot, la segona dificultat, és que pot ser perillós perquè també tenen aquesta eina d'oci que poden fer servir en qualsevol moment; per això cal canviar la manera de donar la classe.

Dóna'ns un exemple d'una classe teva?

La setmana passada, a 3r d'ESO, havien d'estudiar les diferents 'malalties estranyes' que existeixen i les associacions que donen ajuda als pacients. Doncs el que feim aquesta setmana és un projecte de conscienciació sobre aquestes malalties. Vaig entrar a classe i obrirem un debat sobre aquestes malalties. En un moment donat, vaig aturar la classe i vaig fer que els alumnes (agrupats en grups de quatre) seleccionessin una d'aquestes malalties. Entre ells havien de triar una malaltia determinada. Així, descobrien quins símptomes té, quines són les causes, quin és el tractament, si existeixen associacions d'ajuda, etc. per tal d'elaborar un tríptic informatiu per entregar a les persones que pateixen la malaltia i les seves famílies. Després, s'han de posar en contacte amb una d'aquestes associacions per tal de comentar la feina que feim. Després han de donar a conèixer aquestes realitats a les xarxes socials. Finalment, farem un anunci televisiu de conscienciació sobre la malaltia. Així, aquesta és una de les unitats didàctiques que faig servir a biologia.

Com aconseguim eliminar la tècnica de simplement memoritzar i bolcar-ho tot en un examen?

No fent exàmens. No veig el sentit real d'un examen. He discutit molt amb altres professors que sempre recalquen que a final del Batxiller els alumnes han de fer la prova de Selectivitat, també si van a l'Escola Oficial d'Idiomes s'han d'examinar, etc. Els alumnes han de 'saber fer' un examen, és a dir, saber aplicar unes tècniques d'estudi. Si aconsegueixes tenir l'alumne tan motivat que només té ganes d'aprendre, no necessita estudiar i passar, a casa seva, cinc hores estudiant un text. Això és una pèrdua de temps, no serveix de res. Som 'profe' de Biologia i els meus primers anys feia servir aquesta metodologia però no trobava el fruit de tot plegat. I ara, veus els nins implicats, que aprenen coses que els hi serviran en el futur. Per exemple, aprenem com llegir una analítica de sang, que és molt més important que memoritzar determinats continguts.

Deures o manco deures? Notes numèriques o altres sistemes d'avaluació?

Jo som partidari de no donar deures. Fan la feina a classe i quan acaben necessiten esplaiar-se, fer un esport, estar amb els amics. Els nins necessiten relacionar-se i considero que no necessiten fer deures. El tema de les notes és l'aspecte que pitjor duc, sobretot per com se planteja. Crec que cal un canvi de mentalitat. És necessari posar notes, però com les posam i què avaluam? Per què tots els alumnes han d'aprendre tots els continguts de la mateixa manera si tots són diferents i tenen necessitats diferents? Jo faig 'rúbriques' on està concentrat el 'com' ha après l'alumne i no el 'què'. Sobre aquest esquema intent ser el més just possible a l'hora de posar la nota. El problema és establir notes numèriques, si pogués les eliminaria.

Com conectam aquesta proposta educativa amb tot el que es trobaran els nins a Batxiller, la Universitat, etc.?

Aquesta era una de les preocupacions que teníem en el centre. Duim treballant quatre anys en aquest projecte, però era el primer any que els alumnes sortien a fer un Batxillerat. La percepció que tenim ara és la mateixa que hem tengut sempre. Els bons alumnes són aquells que es preocupen pel seu aprenentatge. Els hi hem donat unes habilitats de comunicació i autoaprenentatge, etc. sobre uns coneixements que teníem establerts pel currículum. Així, només els hi hem ofert una nova forma d'aprendre que els ajudarà a suplir les necessitats que puguin tenir en un centre més gran que la nostra escola.

Com és la convivència entre professors més joves (amb ganes i energia) i professors més majors (amb ganes de retirar-se i fer poca feina)?

He descobert que aquesta situació no és del tot real. És veritat que els joves sempre tenen més ganes de fer feina, però el fenomen és progressiu. De manera independent a l'edat, és més la inquietud i la passió que li posis el que compta. Si les coses funcionen, es veuen els resultats i la passió és contagiosa. I es propaga a altres instituts. Si ets constant, ells ho agraeixen i et sents més satisfet.

Notes diferència entre aquesta generació i l'anterior?

La manera de comportar-se els alumnes ha canviat molt i no només es causa de les famílies. La societat ha canviat de manera exponencial i a una velocitat enorme. La tecnologia influeix infinitament. No és que els nins siguin més mals de controlar, és que tenen altres inquietuds que abans no teníem. Abans teníem ganes de sortir al patí a jugar a futbol, ara només tenen ganes de mirar el mòbil, les xarxes socials, etc. Tenen altres inquietuds i l'escola s'ha d'adaptar a la nova societat. Cal que la societat entri dins l'aula i no fer una paret que s'oposi a la societat.

Quin paper han de tenir els pares en l'escolarització?

És l'àmbit que considero més difícil. Canviar la mentalitat dels pares és el més dificultós, perquè han viscut una altra realitat. El pensament d'alguns pares xoca amb l'esperit crític de les noves metodologies i el que feim a l'escola és obrir les portes. Feim una jornada de portes obertes en la qual els pares i les famílies venen a l'escola i els hi explicam el que feim dins l'aula. Els pares s'han d'implicar en el procés educatiu i continuar aquesta feina a casa. Cal consolidar el triangle educatiu: alumne, professor i família.