Rafel Crespí
Perillosa afinitat?
Aquesta setmana he descobert que entre jo i na Rosa Estaràs hi ha una afinitat que no sé si qualificar-la de nociva o de quina altra naturalesa. Deixaré al lliure albir del lector que ho jutgi, però voldria fer abans una advertència inicial, que intenti ser imparcial i que els meus adjectius ja abocats no el menin vers les sempre, ai las!, dreceres fàci...
Elogi de la paraula
Tenc un amic que diu, quan va una mica tèrbol i fa d’aprenent de futuròleg, que d’aquí a uns centenars d’anys –mai no sap concretar-ne quants!, jo pens que depèn de la graduació que li corre per les venes– s’haurà acabat el conflicte lingüístic. I no, segons diu ell, perquè hauran esborrat el català del mapa, sinó que s’hauran esborrat totes les llengües del món...
El nostre pa de cada dia...
És una hora qualsevol, bé, qualsevol no, d’aquelles catalogades d’intempestives i en el moment més inoportú. Sona el telèfon. Una veu en castellà esportella el teu nom, esguerra la pronúncia del teu llinatge tot fent-lo paraula plana, com si fos uns dels seus acabats en -ez, i et saluda amb una veu sud-americanament afectuosa...
Les rates tornen a Hamelín (i les llàgrimes...)
Ha estat una de les notícies de la setmana, la reaparició de rates a Hamelín. Sembla que els seus habitants no s’han escalivat, no en tengueren prou en l’epidèmia de fa 724 anys, i d’haver-hi perdut els infants, per aferrats, sinó que ara han tornat a posar a prova la paciència (o la impaciència) dels rosegadors. I com diu la dita: qui no vol pols...
Penjats per un fil
I que quedi clar que de tots aquests exabruptes n’exculp una mica els negocis de tot tipus. Però la resta, tassa i mitja, de tant en tant n’hauríem de prendre. Perquè primer de tot ens creen la necessitat, nosaltres tan autosuficients, tan plens d’auteoestima, tanta cosa com som o pugnam per ésser, resulta que hi caiem...
Complexos i pirotècnies
Aquests dies, per si no ho sabeu, se celebra a València un congrés mundial sobre el Sant Grial. Diria que és un exemple més d’aquestes mostres de pirotècnia a les quals ens té acostumats el Govern del PP d’aquesta part del país. València és una de les ciutats d’Occident...
La temptació viu dins el rebost
Fa uns anys, bastants, a la darreria que s’usava que el noviis mostrassin les cases, i les cases (noves) eren modernes (preneu-ho com vulgueu) record que una de les coses que més sorprenien els parents més vells era que no tenien rebost, o si el tenien...
Quina creu! Els de la vera creu...
Ja sé que l’anticlericalisme, avui en dia, no s’estila. I que potser és un d’aquests pecats de joventut que, molt de tant en tant, em treu reverd. També voldria deixar clar que el meu clam, no sé si dins el desert o al peu del Gòlgota, no va contra aquesta església abnegada que està al costat dels pobres, dels marginats, dels més indefensos...
Laetitia Casta, obradora de prodigis
Advertiment inicial: sí, estic parlant de la model corsa o normanda, segons el wikipèdia, hi ha una disputa sobre aquesta qüestió. Sí, estic parlant de la model nascuda el 1978, descoberta per un fotògraf en una festa familiar, i que té unes mides quasi perfectes, si no m’he documentat malament....
Per què se'n va anar? Rima amb Alí-Babà?
Supòs que als lectors els bastaria amb el títol, de fet poca cosa més hi puc afegir. El que passa és que el meu director, amb tota la raó del món, no em publicaria un article sense cos, sense contingut. Per això ara hauré de fer una mica de literatura de farciment...
Atiar un altre foc...!
Sempre he estat poc donat a acceptar interpretacions excessivament maquiavèl·liques. Vaja, explicacions que, davant una adversitat, solen cercar les culpes o les causes en un enteranyinat de causes i efectes que solen provenir del cor de l’enemic. Interpretacions que diuen que res no és casual, ni innocent i càndid, sinó que tot forma part d’un...
Quan escaïnen els capitans
Hi va haver un llibre que va marcar la meva infantesa. Era El Parvulito, no sé si algú dels lectors granats el va fer servir. Ara no en faré una anàlisi minuciosa, però sí que hi havia una lliçó que em feia una mica de por –val a dir que, popona com som, no era una qüestió gaire difícil–. No només em feia por sinó que m’estremia una mica...
Viridiana i les competències bàsiques
Fa molts d’anys que vaig veure aquesta pel·lícula d’en Buñuel, quan la varen estrenar a l’Estat espanyol, en temps de la transició. Record que era a la Sala Augusta i encara hi havia el galliner. Va ser anunciada com la pel·lícula més...
Crisi i duplicitats
Hi ha un discurs, en aquests darrers mesos, que arriba a ser com a reiteratiu i, què voleu que un digui, em sembla una mica absurd. No diré surrealista, però sí que és una de les perfomances a les quals sembla que està sotmesa la societat moderna.
Rafel, encara que sigui Nadal
Els menorquins són una mica singulars. No m’atrevesc a dir estranys perquè ja no tenc una edat de provocar gratuïtament, cosa que he practicat massa sovint i sense gaires rèdits, i també, perquè amb el temps, arribes a comprendre que tot és relatiu. I no ho dic només per aquesta pàtina...
Desenrutinar-nos
Ja sé que hi ha gent que pensa que els ensenyants som un privilegiats i que gaudim de més vacances que ningú. No entraré en disputes estèrils. Ni armaré gaire gresca, no fos cosa! Les rutines estan bé així com estan. Però dilluns vinent, com la majoria dels mortals, ja hauré començat un altre cicle vital.
Millor que mai
Potser el títol no és del tot oportú. O a aquells que només es quedin amb la llambregada, els pugui semblar que és una mica irreverent, irreverent amb el temps que vivim, l’eufeminitzada crisi econòmica, i en les circumstàncies especials d’aquests dies, en què unes famílies mallorquines han estat empeses absurdament a l’inútil dolor de la...
Una mica més de brou
Aquest estiu és atípic. Ja sé que l’afirmació, en si mateixa, no s’aguanta ni amb fil d’embastar. És allò que els entesos en dirien una tautologia, una cosa vaga i que en bon mallorquí rep el gràfic nom de collonada. Però és així, és atípic. Algú podria pensar que és perquè no ha fet una calorota desorbitada.
Una lliçó en mandarí
A vegades pens que les campanyes de normalització lingüística, –o les de desnormalització, que també n’hi ha, i massa! I amb una quantitat de mitjans que nosaltres ja voldríem tenir!– són molt més importants per les actituds que generen als parlants que no per l’efectivitat intrínseca que tenen. És a dir, són importants pels clixés que són...
De què riuríem els humans?
No cal ser gaire doctor, ni honoris causa, per poder enumerar algunes accions humanes que són, en els sentit més literal del terme, més velles que el pastar. És clar que la cosa no té gaire mèrit perquè fan referència a accions motores o fisiològiques, entre les quals es troben –per dir-ho en fi– les deflagracions intestinals.
- Bleda Runner, el distòpic muntatge audiovisual de Raphel Pherrer que parla de la situació de massificació turística que viu Mallorca
- El Pi, altres partits locals i independents preparen «una gran coalició mallorquinista» en vistes a les properes eleccions
- El PSIB calcula que amb el decret turístic del PP-Vox «27.000 habitatges de lloguer vacacional ja no es revertiran per a residents»
- Sebastià Taltavull: «La despesa en armament es podria dedicar a acabar amb la fam al món»
- Jornades Anarcosindicalistes a Palma