Gabriel Florit
Assassins. Carn de xinxa.
El vinent dia 8 de març es compliran 76 anys de l’assassinat per afusellament de Maties Meca Andreu, espòs que va ser de la meva tia Margalida. S’havien casat sols feia un anyet i busques.
Qui no pot segar, espigola
No em puc imaginar fins on pot arribar aquesta terrible situació de magror de butxaques en augment, la depauperació de tantes persones, tantes i tantes famílies. La degradació dels serveis públics més elementals, més imprescindibles.
Art i part
Llegesc als papers: “El Consell de Ministres ha aprovat la rebaixa del 21% al 10% en el tipus de l'IVA que s’aplica a les entregues d’obres d’art”. Ho acabava de manifestar la Vicepresidenta del Govern dona Soraya Sáenz de Santamaria. Afegint després: “La baixada de l'IVA s’aplicarà a obres d’art i altres objectes de col·lecció”.
Bona feina
Avui n’he de contar una de les que marquen un abans i un després dins la meva ginya d’opinador. No tenc record d’haver escrit mai sobre una feina ben feta de la Guàrdia Civil. Però el primer pic comencen, com deim pel Pla d’Enmig. Avui pertoca.
Serioses pardaleries
A Mallorca això de prendre’s les coses amb poc esment i fora empentes i ja arribarem si hem d’arribar, ho expressam exclamant-nos que ho fem amb pardaleria, ben entès, ja ho sabeu, que per aquí els pardals no volen. Ara sé cert que m’he explicat a bastament.
Penes i poca glòria
Ara que s’ha armat tot aquest rebombori amb els assassins que per mor d’una llei concreta que no té caràcter retrospectiu han hagut de ser posats en llibertat perquè legalment ja havien complert les seves sentències, normalíssimes irades protestes dels familiars dels assassinats/des, o violades, o ambdues coses, qualsevol d’aquestes absurdes conductes de segons quin personal indigne de la seva condició humana, deia, tot plegat per culpa de l’anulació, derogació, o allò que es digui de l’anomenada doctrina Parot seguint les ordres d’allà dalt, l’Associació de Víctimes del Terrorisme i altre personal afectat directament han protestat i protesten de forma tant irada com justificada potser, com a la fi infructuosa.
Com els crancs
Quan jo era jovençà que ja em començava a afaitar i a adonar-me’n de les coses, badant una miqueta els ulls de veure-hi vaig saber que al meu poble, a pràcticament tots els pobles, hi havia aquell home, sobretot aquella dona, que per una màgia especial i potser una mica bruixa i tot, anau a saber, llevava els fics, desenfitava, feia un brou molt amarg que et curava el mal de dins la boca, aquelles bofeguetes...
Tres confitets nadalencs
Segons la meva opinió, els tres confits informatius més regalimosos, enfitosos i sols dolcencs pels masoquistes, d’aquesta passada setmana, són els que a continuació els repassaré per la mirada de la intel·ligència. Primer de tot va ser aquella notícia que deia talment: “Montoro agraeix als ciutadans la seva renúncia a serveis socials per estalviar”.
Mira com balla...
“Mira com balla la vella Winnie, / com trenca el ritme a cops de cor, / baten els peus com si al fons de la terra/ gemeguessin les antigues arrels”. Talment ho cantava en Lluís Llach l’any vuitanta i busques. I el Nelson Mandela romania empresonat per terrorista, com deien els poderosos blancs.
Violència
Acab de llegir la cremadissa de les portes de la seu del PP eivissenc, i no hi he estat gens ni mica d’acord, fotre, que això no és això, home. Com tampoc estic d’acord en cap tipus de violència vengui d’allà on vengui, mancaria. Sempre he sentit a dir que “al que alça la mà, li cauen les raons”. És una dita nostrada molt antiga aquesta. Violència mai. Tot s’ha de poder arreglar parlant.
Aigua d’albelló
Quan jo era nin pucer quasi tots els anys en ésser-ne el temps acompanyava mon pare, fuster grosser d’ofici i minso benefici, a triar ullastre a la possessió de Son Ferragut, allà, camí d’Ariany per avall, just passat Son Riera i abans d’arribar a Son Moixeta. Mon pare i jo enganxàvem la ruca al carretonet i au, arri s’ha dit.
Una eixida a la batalla de l’Ebre
He llegit als diaris que aquests dies fa 75 anys de la fi de la batalla de l’Ebre, aquella malifeta històrica que s’endugué a l’altre món devers 30.000 joves segons les cròniques, i m’ha vingut a la memòria una història ben digna de ser contada.
Els tramposos
L’any 1959 el director de cinema Pedro Lazaga, amb un divertidíssim guió de José Luis Dibildos, estrenà una pel·lícula que pels aleshores adolescents com jo mateix ens resultà deixondida en grau superlatiu.
Estranyesa, agraïment, grata avinença
Ara no sé per on començar ni de quina manera. Bé, mirin, la biblioteca de Sineu, el meu – vostre poble si us ve de gust -, està gestionada de meravella la bibliotecària, n’Antònia i el seu ajudant, en Joan Josep.
Carreró que no passa
És greu. És molt greu. Perquè mirin, que els vagons del tren estiguin bruts per dins i per fora (i alerta que la brutor congria brutor, que jo he vist fins i tot escopir i posar els peus calçats damunt els seients, jovenalla sobretot), un ho pot arribar a aguantar gairebé tot.
30 anys sense Rafel Jaume
El bon amic Rafel Jaume i Mulet morí de cosa del cor aquest octubre es compleixen ja 30 anys. No sembla veritat. Quan el vaig conèixer, juntament amb Miquel Morell (l’escultor que també morí a Albacete l’any passat després d’un llarg enyorar-nos i nosaltres a ell) feien de correctors de proves al diari Última Hora, quan la redacció estava ubicada als soterranis de l’edifici d’enfront d’allà on és ara, al mateix Passeig Mallorca, just baix del que ara s’anomena “Club del subscriptor”. Les catacumbes que els hi dèiem.
Gràcies docents!
Era un clam a Porreres l’altra nit: “GRÀCIES DOCENTS!!”, a Sineu, a Inca, a Pollença, que esclafia dins les consciències de la gent de bé, pares, padrins, amics. És un crit xalest i sentit que es pot escoltar per tot arreu entre la gent que té el cor net de brusques malaltisses, i sap veure sense embuts ni teranyines la gran i desinteressada feina, l’esforç, els sacrificis que heu fet aqueixes darreres setmane
#16S: vaga indefinida a l'educació
34 caragirats
A tots nosaltres ens convé no oblidar mai per mai aquest número d’individus: 16 femelles i 18 mascles. Ni tampoc deixar que la desmemòria desdibuixi les seves cares i els seus 34 noms un per un, que no escric a continuació perquè tanmateix seria una tudadissa d’espai i els podeu trobar al Google (ufff!, em fa com agrura i tot, veure’ls, llegir llinatges): són els integrants del PP del Govern Balear que l’infaust dia 24 de setembre de l’any 2013, negra, pudenta, històrica data, aprovaren l’aplicació del TIL, iniciant d’aquesta manera un procés d’aniquilació de la nostra llengua i cultura, amb l’excusa d’un trilingüisme tanmateix impracticable ara per ara sense una adequada cobertura econòmica, una preparació del professorat que no és cosa d’una setmana ni de dues. Potser ni d’un curs.
No n’hi ha més de fetes
No sembla veritat haver de ser governats per aquesta colla de brusquers de la política, analfabets, fatxendes passat de rosca, començant pel cappare, que ni assajant-ho ho farien més malament, ni aposta serien capaços de fer el ridícul més gros ni, allò més greu, podrien portar-nos tan cap dret al temps d’aquell franquisme de la “formación del espítitu nacional”.
Palma, diumenge horabaixa
Ja feia un fotimer de mesos que no passejava assossegat per carrers i places de Ciutat de Mallorques; ja saben, davallava a Palma, feia aquelles feines puntuals i au, altre pic cap a Sineu manca gent pel camí més avinent. Aquest darrer horabaixa de diumenge en vaig poder ser servit de fer-hi passes amb placidesa.
- Intolerable: À Punt contracta un col·laborador que celebra la mort d'Ovidi Montllor
- L’organització juvenil Nosaltres sols! visibilitza l’arraconament del català a Calvià
- Golàs a l’Auditòrium de Palma: Jagoba Arrasate puja a l’escenari i emociona tothom amb un ‘bertso’
- El Triatló de Portocolom amaga el català
- Aquí està disponible 'Norats', la sèrie que el nou director d'IB3 no vol que mirem