El vinent dia 8 de març es compliran 76 anys de l’assassinat per afusellament de Maties Meca Andreu, espòs que va ser de la meva tia Margalida. S’havien casat sols feia un anyet i busques. Encara menjaven pa de noces. Ell treballava de fogoner al vaixell “J.J. Síster”, un mercant que quan aquella colla de militars es rebel·laren contra el Govern es trobava carregant a Barcelona, i res, allò que solien fer, els republicans li posaren una metralladora a la proa i apa, a patrullar. Els rebels els glapiren part davant Tarragona em sembla, feren a presoners la tripulació sencera i tot seguit els jutjaren per traïdors a la pàtria. El condemnaren a mort al fogoner del “J.J. Síster”. L’afusellaren a l’alba del dia 8 de març de 1938, als murs del cementiri de Ciutat. I fossa comuna s’ha dit.
La nit de la vigília va escriure una carta a la seva ja aleshores quasi viuda Margalida Ferrer Torres, germana de ma mare, de la que tenc fotocòpia de l’original. Escarrufa. Aquesta: “A la meva estimada esposa Margalida Ferrer Torres. Palma. 7-3-38. Apreciada esposa, en els últims moments de la meva vida t’escric aquesta anguniosa carta, que per a tu ho serà més que per a mi, i perquè vegis la meva tranquil·litat t’escric amb aquestes lletres grosses que tu tant em demanaves que t’escrigués (tota la carta està escrita en majúscules). Et don les gràcies per lo bona dona que has estat amb mi. He sigut l’home més feliç d’aquest món perquè he tingut la dona més bona d’aquest món. Sols et deman que siguis una filla per a ma mare. I aquí m’acomiado dels nostres estimats pares, germans, Gabriel, Bartomeu, Catalina, Maria (la meva mare), Magdalena, Antònia, Joana, cosins, nebodetes i demés família. I tu rebis una eterna abraçada del teu espòs M. M. A.”.
A continuació també escrigué les seves darreres voluntats. Talment: “Palma dia 8 de març de 1938. El que subscriu, M.M.A., de 26 anys, natural de Palma de Mallorca, casat amb M. F. T., disposa pel present document que la seva darrera voluntat és de què: tot el mobiliari existent a la casa situada al carrer d’Àngel Guimerà 44 baixos - dreta i que és de la seva propietat sigui entregat a la seva esposa. Disposa també que s’entregui a la seva esposa totes les robes, utensilis i demés objectes que es trobin en la casa citada. Disposa que un aparell de ràdio i també robes, (800) vuit-centes pessetes en metàl·lic siguin entregats a un cosí del qual subscriu i que viu a Barcelona, al carrer Nou de La Rambla nº 155, primer pis, segona porta, i que nom Climent Meca, natural de Mazarrón, província de Múrcia. Disposa també que, a la seva esposa M.F.T. se li entreguin totes les quantitats, sous, havers i guanys que em corresponguin de la Companyia Trasmediterrània, pels meus serveis a la mateixa. Declar que aquesta és la meva darrera voluntat.”
Després, escamot d’afusellament i adéu. No el me deixaren conèixer, el conco Maties, vatua l’olla. Em sap un greu de l’ànima.
Gabriel Florit i Ferrer, febrer 2014.
Assassins. Carn de xinxa.
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
Gràcies per compartir aquesta història. És tan important no perdre la memòria, especialment per no caure en les mateixes coses... I és tan important també que es reconeguin, que l'estat ho reconeixi, que demani perdó i restableixi la dignitat. No que enterri i oblidi perquè li convé, perquè els hi convé als guanyadors, perquè ells són els que varen ser els guanyadors i encara els tenim amb el peu a damunt.
Per això no podem oblidar, perquè encara en patim les conseqüències. A ells els hi interessa que s'oblidi per poder perpetrar aquesta situació guanyada il·legítimament. Però això és malsà i injust, com a poc. Així que mentre ens quedi alè, lluitem perquè no es perdi la memòria i s'arribi a demanar perdó i a restablir el mal fet, com es fa a altres països civilitzats.
Mentre això no passi, no n`haurem sortit d'allò, per més que molts interessats vulguin fer-mos combregar amb rodes de carro. Fora mentides! Voler que oblidem és hipòcrita. Perdonar és sa, però per poder perdonar fa falta que qui l'ha feta la reconegui i el demani, i sobretot restableixi la dignitat que ha llevat.
Espanya encara amaga el genocidi de 300.000 persones en la llarga post guerra franquista (1939-1975).
Espanya s'assembla a Turquia, que encara a dia d'avui nega el genocidi armeni.
Argentina i Xile han superat espanya en qualitat democràtica. Allà sí que han jutjat els feixistes per crims contra la humanitat.
A espanya els criminals feixistes continuen impunes. I, en molts de casos, en el poder. Ells o els seus fills. O els seus néts.
ALLIBEREM-NOS D'ESPANYA!
Vayamos por partes. A mi, como persona de bien que me considero, estas barrabasadas me parecen monstruosas, las haga quien las haga y vengan de dónde vengan. Estamos hablando de casi ochenta años, donde la incultura y el analfabetismo unido a la miseria física y mental de aquellos españoles, solo podría traer disparates, como asi fué. Ojalá nunca vuelvan a ocurrir acontecimientos tan deleznables.
Ahora bien ¿que necesidad tenía el escribidor de contar este caso, cuando hay miles iguales o peores?. ¿Cuándo enterraremos la puta guerra incívil de una vez?. ¿Cuándo se contarán, y mucho mejor no hacerlo, las barrabasadas del otro bando?. Entra en internet, o en libros documentados de historia y empieza a repasar, día a día, desde abril del 31 hasta el principio del Alzamiento y te darás cuenta que pais era el nuestro en el primer tercio y años sucesivos del siglo pasado. Si uno quiere ser honrado y neutral todo lo que se pueda, debe de callarse o contar todos y cada uno de los casos. Y no te quepa la menor duda: el golpe de los militares fué producto de varios años (funestos en todos los sentidos), de una República que por desgarcia no llegó ni a "bananera". Que han pasado casi 80 años "cohones". Claro, que los hay que todavía estan instalados en el año 1.714. Con estos escribidores, dentro de 500 años se hablará de Franco, de La Pasionaria, de Negrín y compañía. Cuando a mi hija que en la actualidad tiene 25 años le hablo de Franco (casi nunca lo hago, pues es tema que no le interesa lo más mínimo), lo que hace es mandarme a hacer puñetas. Solo los "viejos", cuentan esta batallitas.
És que això de fer de fogoner a un vaixell "de guerra", encara que fos a la força, era un delicte molt greu. A molts altres els afusellaren per molt menys. Però de tot això no se n'ha de parlar, perquè la memòria històrica és molt molesta, malgrat les lleis d'impunitat per a tots aquells que ordenaren les execucions de gent no declaradament afecta a la rebelió de'n Franco i els seus sequaços.
Si com diu "una de per aquí" per poder perdonar fa falta que qui l'ha feta la reconegui, demani perdó i restableixi la dignitat que ha llevat, podem esperar d'asseguts. No han demanat perdó mai ni el demanaran, ni ells ni els seus descendents ni els seus simpatitzants feixistes. Una condemna ferma per part de la justícia és el que posaria les coses al seu lloc, no un imposat oblit de la memòria històrica.