L'any 1987 foren les converses de l'Alger. El 1998 arribà el procés de Lizarra-Garazi. Mentre que el darrer intent de fermar la pau a les terres basques aterrà cap al 2005 i acabà per fer-se conegut per les converses de Loiola.
La referència a aquesta basílica guipuscoana, on delegacions de PSE, PNB i Batasuna negociaren in extremis l'acord polític, és obligada. Probablement, perquè el dia d'avui és el fill d'aquells mesos de setembre i octubre en els quals les tres grans famílies basques (jeltzales, socialistes i abertzales) intentaren salvar aquell procés.
No fou així. Però la primera lliçó és aquesta: els canals de comunicació no es trenquen mai. Arnaldo Otegi sabia que aniria a la presó (com succeí al 2007). Jesús Egiguren era conscient que les seves espatles tornarien a aguantar els fèretres de regidors del PSE (cas d'Isaías Carrasco, íntim amic d'Egiguren). Es veu que fou Tony Blair qui recomanà al PSOE que mai no tancassin totes les vies de comunicació amb ETA. I així ha estat, d'ençà que al juny de 2007 trencaren la treva oficialment.
La discreció és un altre necessitat per assolir acords. I potser aquesta discreció justifica tot el temps que ETA ha passat sense emetre aquest comunicat amb el que tant s'havia especulat. El possible perquè una de les conclusions que Otegi extreu de l'anterior procés és que tot es complicà d'ençà que ETA féu pública la treva. La Justícia accelerà tots els processos judicials que tenia oberts contra membres de Batasuna i altres entitats de l'esquerra abertzale. Santiago Pedraz i Grande-Marlaska assoliren fama per les contínues batudes contra la Mesa Nacional de Batasuna.
De fet, empresonaren algunes de les persones amb les quals el PSOE negociava en secret. Així que el Govern central assumí que el Poder Judicial feia el seu camí, mentre el PP es mostrava completament en contradel procés de pau. Però també grups de comunicació propers als Govern mostraren una línia editorial contrària a les negociacions que el president Zapatero acabava d'encetar. Així que fins i tot part del PSOE rebutjava les negociacions.
Tot i que Justícia i mitjans de comunicació siguin incontrolables, la seva oposició al procés de pau fou un dels desencadenants de la pèrdua de la confiança entre socialistes i abertzales, però també entre la Moncloa i ETA. I quan iniciaren aquesta oposició? Just en fer-se pública la treva. És d'esperar que aquesta vegada hi hagi hagut molta cuina prèvia en aquest nou cicle de negociacions. Com ara que PSE i Batasuna tinguin, fins i tot, un acord polític tancat per començar a debatre en una mesa de partits bascos. I és que l'objectiu no és tan sols la dissolució d'ETA, com reclamen els partits autonomistes, sinó resoldre un conflicte d'arrel política. El socialista Rodolfo Ares hi sap bé. No debades, ell formava el tàndem de la delegació del PSE a Loiola, juntament, amb Egiguren.
Però la discussió tornarà a caure a Nafarroa. I aquesta és la pedra angular de la negociació, un punt inassumible per al PSE, però irrenunciable per a Batasuna. El periodista Imanol Murua, del diari Berria, explica en una il·lustrativa anècdota al seu llibre Loiolako Hegiak ("Les converses de Loiola") (2010). Abans d'iniciar les converses in extremis a Loiola, també es plantejaren dos escenaris més on reunir-se: un monestir a Biscaia i un altre en el poble navarrès d'Elizondo. Rodolfo Ares demanà "on caram" era Elizondo. I els altres degueren pensar: com resoldrem el tema de Nafarroa, si ni tan sols coneix la geografia del país?.
